OPINIÓ

​Sant Jordi és una dona

«Moltes de les filles de les princeses Disney i de Hollywood no ens hem adonat fins fa relativament poc del masclisme implícit en el qual ens vam educar»

per Cristina Solias, 23 d'abril de 2019 a les 10:45 |
Sant Jordi és la celebració menys discutida de l’any, l’expressió col·lectiva que ens reafirma com a poble que estima la cultura i la seva gent, i que s’ha convertit, de retruc, en el dia dels enamorats per als catalans. Però com totes les tradicions que perviuen de generació en generació, aquesta diada està tan arrelada que fins ara ningú s’havia atrevit a discutir-la.

Quan una tradició genera tanta unanimitat és molt complicat qüestionar-la. D’entrada, perquè gairebé ningú es planteja que tingui res discutible, però també perquè sovint hi ha sectors conservadors refractaris a canviar-la amb l’argument que “sempre s’ha fet així”. Per això que en els últims anys s’hagin publicat diferents llibres que capgiren com un mitjó la llegenda de Sant Jordi, convertint el protagonista en una dona valenta, Santa Jordina, és una molt bona notícia.


També és positiva la iniciativa de l’escola Tàber de Barcelona de revisar tota la biblioteca infantil. De fet, entre els llibres que han decidit retirar, hi ha la llegenda de Sant Jordi i dos-cents clàssics més com La caputxeta vermella. Per molt controvertida que pugui semblar aquesta mesura, aquests contes reprodueixen patrons sexistes i estereotips contraris a la igualtat de gènere. Són històries que sedimenten en la consciència encara acrítica dels més petits, i els prefiguren un biaix que s’instal·la en l’inconscient i després és molt difícil de trencar.

Si no, que ens ho diguin a les dones de la meva generació, que vam créixer amb les princeses Disney com a referents. Totes elles, rescatades pels seus respectius prínceps. La Bella dorment i la Blancaneus havien d’esperar que els fes un petó per despertar-se; la Ventafocs, que la rescatés de l’esclavitud domèstica; i la Bella, amb síndrome d’Estocolm, es va enamorar de la Bèstia quan va deixar de tractar-la malament.

En realitat, és el mateix mite de l’amor romàntic que en les pel·lícules de Hollywood. La noia guapa amb cara angelical que espera nerviosa que algun noi vingui a demanar-li per anar plegats al ball de final de curs, la que s’enfunda una minifaldilla i uns pompons per animar els nois que juguen a futbol americà o la mare que posa els fills a dormir i espera desperta que torni el marit policia. Sempre un personatge secundari al servei del personatge principal masculí.

Moltes de les filles de les princeses Disney i de Hollywood no ens hem adonat fins fa relativament poc del masclisme implícit en el qual ens vam educar. Això no vol dir que haguem de cremar totes aquestes històries a la foguera, ni tan sols deixar-les d’explicar. Es tracta, simplement, de crear nous referents que actuïn com a contrapès i ensenyin a les nenes que també són valentes, salven prínceps i maten dracs.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació