OPINIÓ

Pujolisme o catalanisme?

«Enfront dels que voldrien un país dividit en dues meitats, condemnades a un empat infinit, és necessari construir ponts d'entesa entre independentistes i federalistes»

per Jaume Asens, 20 d'abril de 2019 a les 19:45 |
Ha mort el catalanisme? La pregunta ha sonat de forma reiterada darrerament, arran de l'eclosió del procés independentista, en determinats cercles intel·lectuals. Bàsicament, el debat ha suscitat dos tipus de reaccions. La primera és la dels que es planyen de la seva desaparició i somien recuperar la seva funció moderadora dins la política catalana i espanyola. Entre aquest sector hi ha qui pretén ressuscitar-lo aliant-se fins i tot amb formacions espanyolistes.

La segona reacció és la dels que s'alegren de la seva defunció amb el plaer edípic d'haver matat el pare. El catalanisme -ens diuen aquests darrers- és una ideologia del passat obsedida per cercar el millor encaix de Catalunya dins d'Espanya. Des d'aquesta perspectiva, la Sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Maragall seria la prova definitiva de la seva fallida. Una falsa ruta, com diria Valls i Taberner, que cal abandonar en benefici d'un regionalisme ben entès o d'un independentisme desacomplexat.


Ara bé, el debat sobre la mort del catalanisme oculta una pregunta prèvia: quin és el malalt sobre el qual uns i altres aixequem l'acte de defunció? A Catalunya durant massa temps s'ha produït una identificació del catalanisme amb el pujolisme fins al punt de semblar que un no podia explicar-se sense l'altre.

En bona mesura això és conseqüència del fet que des de 1980 el pujolisme ha actuat com a ideologia hegemònica del pensament català. I què és el pujolisme? Ras i curt: la síntesi entre el catalanisme tradicional conservador basat en valors cristians de Torres i Bages i el catalanisme modernitzador, burgès, de Prat de la Riba. Un catalanisme que Catalunya endins promocionava la llengua i la cultura catalanes alhora que garantia la governabilitat d'Espanya arribant a acords amb el partit que estigués al poder.

En realitat, quan es parla de la defunció del catalanisme es té en ment el pujolisme. Una cosmovisió política hegemònica a Catalunya que, en efecte, se n'ha anat en orris. I la causa no té tant a veure amb la crisi constitucional derivada de la sentència contra un Estatut, que Pujol considerava innecessari, sinó amb el desvetllament d'un sistema de corrupció generalitzada del qual el cas Palau constitueix només la punta de l'iceberg. Un dels seus grans èxits durant els seus 30 anys d'hegemonia va ser aconseguir encarnar-se, als ulls d'una majoria, en la voluntat de Catalunya.

Per això no va resultar estrany que al final hi hagués una confusió promiscua entre la persona, la família, el partit i el país. Bona prova d'això no són només tots els casos de corrupció que esquitxen quasi tota la seva família sinó l'omerta social que s'havia produït al voltant de la seva figura. Com en el cas de Banca Catalana, qüestionar Pujol es vivia com un greuge a Catalunya. Això va canviar arran del procés sobiranista i la ruptura dels acords que havien sostingut el règim de 1978 entre la vella CiU i el bipartidisme. Llavors, Pujol va passar a ser un empestat polític.

 
Sigui com sigui, ara cal recordar que el pujolisme ara desnonat no era l'únic catalanisme existent. Existeix un altre corrent central del catalanisme que durant aquests decennis d'hegemonia nacional-conservadora ha romàs silenciada: el catalanisme d'esquerres i popular. Un pal de paller de les esquerres catalanes que connecta el federalisme republicà d'un Pi i Margall o d'un Almirall amb els homes i dones del sindicalisme llibertari, la Unió Socialista i l'Esquerra Republicana dels anys 30.

A diferència del pujolisme, que feia una lectura instrumental del suport a la governabilitat d'Espanya, el catalanisme d'esquerres i popular ha estat partidari d'una reforma radical de l'estat espanyol. En el seu ADN hi ha la defensa del progrés social, el reconeixement nacional de Catalunya i el seu caràcter sobirà per decidir el seu futur polític de forma fraterna amb la resta de pobles d'Espanya. Aquest fou el catalanisme que va impulsar els actes de sobirania de Baldomer Lostau, Francesc Macià i Lluís Companys quan van proclamar l'Estat Català per accelerar el procés de construcció d'un estat federal davant les negatives del govern central de reconèixer a Catalunya com a nació sobirana.

Davant el moment actual de gravetat -amb perill real que l'extrema dreta arribi al govern d'Espanya i amb presos polítics- és més necessari que mai recuperar la tradició i els ensenyaments del catalanisme d'esquerres i popular. Enfront dels que voldrien un país dividit en dues meitats, condemnades a un empat infinit, és necessari construir ponts d'entesa entre independentistes i federalistes que ens permetin avançar en el reconeixement de Catalunya com a nació i l'exercici del dret a decidir.

Enfront de la via del 48% és imprescindible recuperar la via del 80% per connectar amb les grans majories socials del país i amb les forces del canvi d'altres pobles d'Espanya. En definitiva, cal reivindicar el fil roig del catalanisme i tornar a escoltar les veus de Salvador Seguí, de Joan Peiró, de Joan Comorera, de Rafael Campalans, de Manuel Serra i Moret, de Maria Aurèlia Capmany, de Montserrat Roig. Persones que, amb  diferents matisos i tons, reivindiquen la necessitat de construir una Catalunya més justa, més prospera, més lliure i més sobirana.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jaume Asens
Quart tinent d'alcalde de Barcelona. Direcció de l'àrea de Drets de la Ciutadania, Participació i Transparència Regidor. Portaveu adjunt del grup municipal de Barcelona en Comú. A Twitter: @jaumeasens.
20/04/2019

Pujolisme o catalanisme?

08/08/2018

Les esquerres i el top manta

13/02/2018

Carta a Jordi Cuixart

07/06/2017

Postveritat, muntatges i canonades

03/05/2017

Dret i referèndum

24/10/2016

Van venir per mi, però ja era tard

12/10/2016

Quan l'assassí és la ignorància

Participació