Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

La campaneta del pare d'en Rajoy

«La involució, una vella coneguda, ens està arribant aquests dies amb força des de la sala del Tribunal Suprem i des de la majoria de diaris i televisions espanyols»

per Martí Anglada , 2 d'abril de 2019 a les 19:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'abril de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'altre dia, mentre mirava les declaracions dels dos experts internacionals que van testificar al Tribunal Suprem (TS), vaig observar amb estupor que a les tauletes del testimoni i de l'intèrpret només hi havia un micròfon per a tots dos. Un de sol, que havien de compartir. És clar que en l'Espanya del TS no hi ha massa expectatives que faci falta una interpretació/traducció. L'intèrpret alemany-espanyol de Bernhard Von Grünberg va ser prou àgil en fer canviar de direcció el micro, cada vegada que calia. La intèrpret anglès-espanyol d'Helena Catt, en canvi, no va ser tan àgil i va deixar moltes vegades a la senyora Catt sense micro i sense que la sentíssim.

Aleshores, Helena Catt deia sorry i esperava a tenir-lo al davant per continuar parlant. Tot plegat va ser una cerimònia de la precarietat tècnica que em va evocar la campaneta del primer judici que vaig cobrir com a enviat especial en la meva feina, aleshores, de cronista judicial. Va ser a Pontevedra l'octubre del 1974, fa 45 anys, en la darrera etapa de la dictadura del general Franco.


S'hi jutjava la desaparició fraudulenta de milers de tones d'oli dels dipòsits de Redondela (Pontevedra) de la Comisaria de Abastecimientos i Transportes (CAT). L'empresa acusada de la desaparició era REACE, de la qual Nicolás Franco Bahamonde -germà del dictador- n'era membre del consell d'administració. Al costat de la presència d'aquest nom, l'interès informatiu del judici havia augmentat encara més per la mort en circumstàncies estranyes d'alguns protagonistes (fuga de gas mentre es dutxava un dels implicats; suïcidi, d'un altre).

Per acabar-ho d'adobar, un dels advocats defensors era qui va ser líder de la dreta durant la Segona República, José Maria Gil-Robles, tornat feia poc de l'exili. A més a més, l'obertura informativa (Cambio16, Por Favor) que va impulsar el ministre Pío Cabanillas Gallas, a cavall de l'Espíritu del 12 de febrero, encara durava (de fet, es va acabar abruptament arran precisament de les cròniques que vam publicar sobre el judici). Hi havia, doncs, tots els ingredients per fer que la sala de l'Audiència Provincial de Pontevedra quedés més petita del que ja era (molt més reduïda que la de les vistes, ara, al Tribunal Suprem).


Des del primer dia del judici de l'oli de Redondela va quedar ben clar que el president del tribunal no estava disposat a permetre que ningú digués en veu alta el nom de Nicolás Franco Bahamonde. Va quedar igualment clar que l'interès principal de l'advocat Gil-Robles era precisament dir aquest nom en veu alta tantes vegades com fos possible. Mogut probablement per darrere a l'estil "Cosidó", el president del tribunal feia sonar una campaneta cada vegada que algú deia el nom de Nicolás Franco.

La campaneta, una mica més gran que les de tauleta de nit, feia prou soroll i era prou estrident per interrompre l'advocat que pronunciava el nom. A continuació, el president de la sala, que també ho era de l'Audiència i es deia Mariano Rajoy Sobredo, pronunciava una cantarella procedimental molt semblant a la que sentim aquests dies en la veu del magistrat Marchena al Suprem: "no es pertinente citar a persones no presentes en esta causa", advertia el pare de qui seria anys més tard president del Govern espanyol. I ho amania amb la referència a algun article de la Ley de Enjuiciamiento Criminal. Un servidor, com ja els he explicat, no feia altra cosa durant l'any que anar a judicis per fer-ne la crònica, i no havia sentit mai una declaració d'impertinència d'aquella mena, com passa ara quan Marchena impedeix que es pregunti sobre temes de la causa que no han tractat les parts proposants del testimoni. Sempre, el refugi en una interpretació inhabitual de la llei.


Mai havia sentit fer sonar tant una campaneta. Pensin que l'advocat Gil-Robles era un home persistent i que no defallia així com així: més endavant va optar per la fórmula "el hermano de un conocido general", quan preguntava sobre Nicolás Franco, i aleshores el pare d'en Rajoy amenaçava de desallotjar la sala si continuaven les rialles del públic. El magistrat Marchena fila ara més prim i no tolera ni somriures. A mi, la reformulació de preguntes que feia Gil-Robles em va venir l'altre dia al cap quan l'advocat Benet Salelles va haver de reformular una pregunta sobre vulneració de Drets Humans. Davant la negativa rotunda del magistrat Marchena a què es parlés del tema, em va quedar clar que ara, al Tribunal Suprem, l'equivalent de Nicolàs Franco Bahamonde com a disparador de l'alarma l'exerceix el concepte de vulneració dels Drets Humans.

El fiscal de l'oli de Redondela era Cándido Conde-Pumpido, aleshores fiscal en cap de l'Audiència de Pontevedra i més tard fiscal general. A ell, el pare d'en Rajoy no li havia de fer gairebé cap declaració d'impertinència. A més a més, tos dos estaven sovint d'acord quan es tractava d'impedir l'exhibició d'algunes proves documentals demanada per les defenses durant la declaració dels testimonis, per mostrar les seves contradiccions. És el que passa ara al TS amb la negativa a exhibir vídeos que posin en dubte la declaració dels testimonis de l'acusació. Això últim, a més a més, passa en temps del VAR al futbol, quan tothom ja està acostumat a contrastar amb imatges les decisions que es prenen. I a fer-ho a l'instant, i no pas d'aquí a unes setmanes.

Hi ha, amb tot, una diferència important entre tots dos judicis: a Pontevedra no hi havia pas, com ara, l'extrema dreta de VOX com acusació popular. L'acusació popular, present en la Constitució espanyola actual i en d'altres de precedents (1812, Segona República), no va existir durant el franquisme. Tanmateix, no se la va trobar pas a faltar, ja que just després del judici de Pontevedra el falangista José Antonio Girón de Velasco va elaborar un dossier -ajudat, entre d'altres, per Blas Piñar-, amb les informacions periodístiques que havíem publicat, en les quals es feia referència a Nicolás Franco, i el va entregar al germà Francisco, el dictador.

Aleshores, el Caudillo va destituir fulminantment el ministre Cabanillas (el mateix mes d'octubre del 1974) i es va abaixar la persiana de la incipient obertura informativa, amb una pluja de multes als mitjans de comunicació més orientats cap a la democràcia. D'això se'n diu involució i la seva aroma, una vella coneguda, ens està arribant aquests dies amb força des de la sala del Tribunal Suprem i des de la majoria de diaris i televisions espanyols.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació