Celebració fora de lloc

La factura de tot l'embolat és inabastable. I, sense haver assolit mai la frontera de la meitat més un de vots favorables, el govern (dividit i doblat) de la Generalitat no vol el diàleg Vol la "trencadissa" sobiranista i independentista.

per Josep Ballbè, 1 d'abril de 2019 a les 10:34 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'abril de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ahir es compliren vuitanta anys de la caiguda de la ciutat de València, a la guerra civil. Era el darrer bastió de l'exèrcit republicà, la qual cosa representà la fi del conflicte. Presentat, però, des d'un vessant més objectiu, allò comportà l'inici de la repel·lent dictadura franquista. Qui ens hauria dit --en ple segle XXI-- que les "ferides" d'aquell enfrontament resten encara pendents? L'ocupació real de la nostra vila --per part de les tropes nacionals/feixistes-- va tenir lloc el 26 de gener de 1939. El mateix dia que a Barcelona i un dia abans que a Sabadell.

L'èxode republicà s'havia produït --pocs dies abans-- a tots els pobles catalans, després de la derrota a la Batalla de l'Ebre. Més de mig milió de republicans fugiren bàsicament cap a la frontera francesa. Allí van haver de patir el menyspreu/humiliació de ser tractats com a criminals Després de tres anys, molt durs en territori espanyol encara van haver de seguir el calvari en una terra inhòspita a la recerca d'un món més digne i unes condicions de llibertat.

En l'àmbit local, el 23 de gener les tropes roges abandonaren la vila.

L'aviació franquista havia bombardejat les carreteres d'Olesa i Martorell pocs dies abans. En la retirada republicana, es produïren incendis en fàbriques com ara l'Acondicionament Terrassenc i la Terrassa industrial. Llavors, el nomenclàtor urbà va canviar sobtadament de noms: la Rambla passà a Avenida del Caudillo. El Raval de Montserrat a Raval de José Antonio. La Plaça Vella, Plaza de España. La Rasa, General Mola, etcètera. Ressituar les coses a lloc no fou pas tasca fàcil. Ans al contrari, va costar anys i panys, amb molt patiment per part de la població, que encara es veia obligada a suportar el maltractament dels nouvinguts. Sempre amb un estil i un tarannà despòtic i antidemocràtic.

Sense anar més lluny, actualment, a ningú no se li escapa que -- amb formacions polítiques com PP, Cs i Vox-- "pinten bastos". La llei de memòria històrica no deixa d'ésser un paper mullat. Fins i tot ja veurem com acaba l'exhumació del dictador (de l'indret conegut com la Vall dels caiguts). Sobretot, no sabent els resultats dels comicis del pròxim dia 28 Sense passar per alt els tripijocs de la cúpula policial (amb l'exemple rebutjable d'una figura tan tèrbola com la del comissari José-Manuel Villarejo) al servei d'interessos difícilment justificables.

Respirem un pòsit encara molt ancorat al passat al govern central. I tenim uns dirigents catalans que ho han sabut enfocar adientment -- i en profunditat-- la causa de l'encaix del principat en el marc del conjunt del país. En aquest punt, es pot parlar obertament de deures mal fets per ambdós bàndols. Centrats prioritàriament en una nul·la i dual voluntat de diàleg Tant per part dels d'ací (que posen l'única condició del dret a l'autodeterminació) com dels d'allà (que, ben probablement, si haguessin autoritzat el referèndum, haurien tancat el "problema"... Si més no perquè no hauríem arribat --ni de bon tros-- a la fita d'un 50% d'independentistes.


En aquest moment, el sentimentalisme independent és obsessiu, com deia dies enrere d'Antoni Puigverd (a La Vanguàrdia). Aquell país nou que ens prometien ja saben que tothom sap que, ara per ara, no arribarà... I va per llarg. La factura de tot l'embolat és inabastable. I, sense haver assolit mai la frontera de la meitat més un de vots favorables, el govern (dividit i doblat) de la Generalitat no vol el diàleg Vol la "trencadissa" sobiranista i independentista. Sí...o sí. Aprofitant, doncs, l'avinentesa d'aquest aniversari de la fi de la guerra civil, s'escau fer un llarg, profund i ambiciós examen de consciència. Tot seguit, és obligat aprendre d'errors del passat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Ballbè
Periodista titulat per la UAB de Bellaterra (any 1978). Jubilat del sector de les caixes d'estalvi (34 anys a Caixa de Terrassa). Soci fundador del Cor Sant Martí de Viladecavalls. Antic alumne dels salesians i gran aficionat a la música. Sobretot en la vessant de l'orgue litúrgic.
16/10/2019

Quina tardor ens espera

07/10/2019

Driblings i més driblings

18/09/2019

Hi ha altres contaminacions

08/08/2019

Un poeta de bandera

29/07/2019

No l'ha salvat ni la campana

22/07/2019

L'amagatotis d'unes sigles

07/05/2019

La Gispert, millor si es perd

23/04/2019

El llibre i la rosa

01/04/2019

Celebració fora de lloc

26/03/2019

La festa de la Serralavella

Participació