opinió

Homes de poca fe

«Pujarà o baixarà l'independentisme en els pròxims mesos i anys? Ho veurem. Però s'haurien de començar a prohibir reaccions autocomplaents com les d'aquests anys»

per Jordi Bianciotto, 29 de març de 2019 a les 22:00 |
Parlar de l'independentisme com d'un moviment que té a veure amb la fe és una manera de menystenir-lo, de situar-lo en un àmbit més tribal que racional, però en el punt on som ja no em queda tan clar com fa un temps que sigui una apreciació que estigui fora de lloc. Perquè en un moment en què l'estratègia és una mena d'entelèquia, on tant la via pactada amb l'Estat com la de tirar pel dret són peregrines, i en què els riscos d'un pas en fals ja són dramàticament coneguts, pot ser temptador pensar que certes urgències republicanes puguin ser cosa de necessitats visionàries.

En l'ambient independentista es dóna per fet que el suport ciutadà continuarà a l'alça, i l'argument central, encara que reveli certa feblesa, té sentit: serà la continuada indisposició de l'Estat a oferir respostes o alternatives ambicioses allò que farà que continuï augmentant el nombre de partidaris de la República. Ah, la vella dita de Puigcercós: "sort en tenim, d'Espanya!". Ara bé, no fora sobrer anar pensant què s'hauria de fer en el cas que això passés i que un dia la xifra s'enfilés, per exemple, fins aquest 65% al qual es referia aquesta setmana Miquel Iceta. Si s'hi arribés, llavors, què?


Però també hi ha motius per pensar el contrari, que amb el temps el suport a l'independentisme pot anar cap avall: precisament perquè ni l'Estat ni la UE li donin aire, per la consciència més gran de l'enorme dificultat de la missió i per altres raons d'ordre intern. Passats els judicis, el refredament emocional progressiu pot afavorir que s'observin alguns lideratges amb altres ulls. I la insistència en la desobediència gestual, en les batalletes de llaços i pancartes, i en l'èpica lèxica sense contingut no ajudarà a captar adhesions més enllà del nucli dur, més aviat tot el contrari.

Certes retòriques resistents són garantia d'empetitiment. I al final, al pas que anem, serà un independentista, no pas algú de Ciutadans, ni del PSC, ni dels Comuns, qui un dia s'alci i deixi anar: "podeu fer el favor de començar a parlar de les coses que afecten el dia a dia de la gent?".

Pujarà o baixarà l'independentisme en els pròxims mesos i anys? Ho veurem. Però s'haurien de començar a prohibir reaccions autocomplaents com les d'aquests anys, quan si arrufaves una mica el nas, només una mica, sortia algú que t'etzibava: "home de poca fe!".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
24/05/2019

Les músiques d'Europa

17/05/2019

El tercer eix

10/05/2019

La renúncia preventiva

03/05/2019

Un milió de vots després

26/04/2019

Què pot sortir malament?

19/04/2019

En una galàxia llunyana

12/04/2019

Alejandro Sanz, un segon de respir

05/04/2019

Cunyat! Tribuner! «Mansplainer»!

29/03/2019

Homes de poca fe

22/03/2019

Gràcies, pop metafísic

Participació