La veu de Nació

Periodisme i procés, mal maridatge

«Els moments àlgids del procés van relatar-se com una retransmissió. Mal negoci per al periodisme, perquè els directes són adrenalítics, però no responen a l'essència de l'ofici»

per Joan Serra Carné, 26 de març de 2019 a les 21:00 |
Els moments àlgids del procés, al carrer i les institucions, van relatar-se en format de retransmissió. Mal negoci per al periodisme, perquè els directes són adrenalítics i vistosos, però no solen respondre a l'essència de l'ofici, que implica comprovació, elaboració i context. No és estrany, doncs, que qui més suc exprimís a la tardor del 2017 fossin les televisions i les ràdios, i que patissin especialment els diaris, per format i gènesi reflexius, cada cop menys, víctimes com són dels pitjors vicis dels mitjans audiovisuals.

L'anàlisi ve a tomb després de l'exercici fet pel Salvados. Jordi Évole es va preguntar diumenge com s'ha explicat el procés a Catalunya i Espanya, i va parir un programa amb dèficits, per la poca profunditat del debat i la càrrega infligida als mitjans catalans -amb TV3 i Catalunya Ràdio sempre com a diana- i la crítica cosmètica a les cadenes espanyoles, que encara no han trobat la manera d'explicar sense apriorismes el trànsit de la societat catalana.


Durant els fets d'octubre, uns i altres, aquí i a Madrid, no vam superar l'anàlisi epidèrmica dels esdeveniments, potser enverinats per la polarització que es palpava a la política, segurament empesos per l'efervescència que impregnava el carrer, qui sap si també condicionats per atendre les audiències amb el propòsit últim dels beneficis. La poca distància amb els poders, un mal que sembla engreixar-se a l'espera que la premsa defineixi el model de negoci en l'era de les xarxes socials, va fer la resta. Van escatimar-se les preguntes i les repreguntes, van donar-se per bones les mitges respostes -a vegades condicionades per la pressió policial i judicial contra els líders del procés-, i els discursos de la Moncloa i de la Generalitat van trobar els altaveus que perseguien, amb honroses i puntuals excepcions, que ningú pot apuntar-se com a mèrit perquè no tenen un únic amo.

Abans de l'autocrítica, un exemple de bona praxi. El 26 d'octubre del 2017, el periodisme polític va fer bé la seva feina. El lector es devia sentir desorientat, perquè cada titular contradeia l'anterior, però aquell dia els periodistes van actuar com els pertocava: preguntar i contrastar, tornar a preguntar i escriure, sempre per advertir la ciutadania de les giragonses que es cuinaven al Palau de la Generalitat, amb cops de volant constants de Carles Puigdemont per decidir si convocava eleccions o portava al Parlament una declaració d'independència que en aquell moment no es definia com a estèril. En canvi, el 27 d'octubre i en els dies posteriors, els periodistes no vam estar encertats. La legislatura portava l'anunci impregnat, però la desembocadura del mandat ens va atrapar desorientats. El retrat és generalista i, en conseqüència, irremeiablement imprecís, però el propòsit d'esmena és la millor vacuna per no tornar a ensopegar.

Aquell divendres que l'independentisme va dir que feia el salt a la República i que Mariano Rajoy va desplegar el 155 no vam prendre la perspectiva suficient i no vam treure suc als detalls. Tots intuíem la buidor de les vaguetats, però no vam saber plasmar-ho a les nostres cròniques ni tampoc vam auditar el que estava a punt de succeir. L'onada ens va cruspir. És un fracàs professional. I el fracàs és col·lectiu, perquè ningú va ser suficientment crític, fos quina fos la línia editorial de la capçalera o la cadena que servia. Només hem reparat l'ensopegada amb exercicis periodístics posteriors, de lectura reposada. 

Els mitjans que no alimentàvem l'independentisme màgic i que vam ser molestament crítics durant la legislatura -actitud que ens van costar vetos periodístics que algun dia prescriuran- tampoc vam estar a l'alçada a l'hora de la veritat. El crèdit construït en els mesos anteriors va saltar pels aires a finals d'octubre. Alguns diran que la fustigació és excessiva, i que els fets van ser una bola difícil d'entomar o que caldria reclamar el mateix a la premsa estatal, que fa anys que ofereix un mirall distorsionat de la realitat catalana. Trobaríem arguments, de ben segur, però l'actitud no seria honesta.


La credibilitat es construeix cada dia i només es pot aspirar a guanyar-se la confiança del lector mantenint el llistó on toca de forma permanent i descodificant els errors. Segurament n'han de prendre més nota aquells que, cínicament, tenen capçaleres rendides a la simple funció d’ariets, aquells que fa temps que van optar per l'agitació en lloc del periodisme, amb una mà al cor i l'altra a la butxaca. Que cadascú reflexioni a partir de la fermesa dels principis, també els que es van rendir a la unitat de la pàtria espanyola tot i vendre progressisme edulcorat.

El judici al Suprem ens torna a interpel·lar perquè ens situa en un pla calcat al del 2017. Persisteix el perill del relat maniqueu, de bons i dolents, de veritats i mentides, sense mirades escalades en grisos que ens ofereixin una descripció fidedigna. A diferència del pessimisme perenne que manifesta el company Toni Vall -que creu que a ningú li interessa aturar-se, reflexionar i sortir de la trinxera-, a la professió encara hi ha nervi crític per servir al lector. Per molt que periodisme i procés tinguin un mal maridatge, la lluita per esquivar la informació versemblant i escalar fins a la precisió encara té adeptes. Que l'esperit de resistència no sigui en va.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
07/05/2019

L'ambició de Rivera

30/04/2019

Elogi del polític (honest)

24/04/2019

Pòquer de campanya: el 24 d'abril, en quatre claus

09/04/2019

Una campanya sense política

02/04/2019

El discurs de la immigració que necessita Catalunya

26/03/2019

Periodisme i procés, mal maridatge

19/03/2019

Torra i els símbols

05/03/2019

L'últim servei de Millo

19/02/2019

Rivera i les càbales de la dreta extrema

11/02/2019

Comença el judici, arrenca la campanya

Participació