Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Política trasbalsada

«Sembla com si ara els catalans no sabéssim quan ens hem de servir de la normalitat per sobreviure i de l’excepcionalitat per sobresortir»

per Carme Vidalhuguet, 25 de març de 2019 a les 20:00 |
El president Puigdemont ha creat lideratge més enllà dels seus propis partits, i va donar efectes de solvència quan, fins i tot davant de molt d'escepticisme, va complir amb la paraula donada que votaríem l'autodeterminació. I, malgrat les condicions extremes, la vam votar. I és del resultat d'aquelles urnes -si Espanya fos una democràcia sòlidament assentada-  que Catalunya es guanya el deure de ser atesa i escoltada pels poders de l'Estat.
 

El carrer en demanava la proclamació, de la independència; i tot i un ple del Parlament anul·lat abans fins i tot de ser convocat, el President se serveix de la sol·licitud de compareixença i amb la solemne naturalitat que li és pròpia va dir que assumia “el mandat del poble perquè Catalunya esdevingués un estat independent en forma de República”. Amb una adversativa que emplaçava, ipso facto, el Parlament perquè en suspengués els efectes, d’aquella proclamació, per tal de forçar diàleg amb Madrid a través de mediació. Sine die.
 
El govern feia un dilata. Però és clar, per als molts votants que s'ho creien, que ja viurien aires nous de llibertat, aquells punts suspensius amb temps afegit havien de tenir un termini; i ara, amb més contenció –des de les entitats- o amb impaciència –des dels CDR-, intenten –o no- d'entendre la moderació del govern i dels partits que li donen suport, molts sense compartir-la. Però ni aquella declaració d'independència, amb efecte suspès, ens feia un estat independent ni podíem ni podem implementar República perquè no en som.
 

L'única certesa d'aquell primer d’octubre és que, arribats fins aquí, aquest ja és un camí sense retorn. Malgrat el mal que hem pres, certament, per la raó d'estat de no voler resoldre políticament el problema polític i desdibuixar-lo en la politització de la justícia i en la judicialització de la política, maniobres que han vulnerat tots els drets democràtics amb el cost de presó, d'exili i de seqüeles físiques irreparables.
 
Les circumstàncies obliguen, però, a la reacció, i en conseqüència, a l'acció per sobreposar-s'hi, per bé que ens costarà molt sobreposar-nos-hi si l'independentisme, per ambició de poder o per recels personals, no té present -ara més que mai- per l'anormalitat que vivim, que per fer política cal saber qui és l'adversari, i que el nostre és l’Estat. Amb govern més conservador o més progressista, però l'Estat.
 
I no sé si enmig d’un judici a la democràcia com el de la Sala Segona del Suprem ens convenen tantes maniobres de distracció en aquestes precampanyes que comencen. Perquè si l'independentisme va considerar prioritari fer front electoral al 155 des de la pluralitat d'opcions: JuntsxCat (que era la llista del President sota l’empara del PDECat), ERC i la CUP (l'independentisme imprescindible perquè l’institucional no abaixi la guàrdia), ara veiem que tot i el crit d'unitat que demana el carrer, sobretot per a les generals, les maniobres electorals fan créixer l'escepticisme. Es percep una acció política, si n’hi ha, afectada. ERC, amb el seu objectiu d’eixamplar la base -que és de fet el deure que té tota organització política si vol créixer i guanyar- va sumant amb sigles petites i discretes: Demòcrates, Més, Nova, evidenciant que amb qui realment no vol sumar és amb l’univers Puigdemont. I la Crida, tot i néixer amb la voluntat de ser un moviment de complicitats individuals des de la pluralitat ideològica, de moment els seus lideratges encapçalen llistes de JuntsxCat i donen suport, només, a les formacions postconvergents. Però ni a ERC ni a la CUP, de la qual se'n desmarca Poble Lliure per sumar amb Alternativa i Pirates per al Front Republicà.
 
L'independentisme desembarcarà, doncs, a Madrid, des de la pluralitat ideològica disfressant de normalitat l'anormalitat política que viu Catalunya. I passarà semblantment amb les europees i amb les municipals, que, lluny de fer un pols amb les formacions d'obediència espanyola, l'independentisme continua optant per la dispersió, i la prova més objectiva ja és l'Ajuntament de Barcelona, que desdibuixa la força institucional del govern de la Generalitat i el mateix independentisme li torna a atorgar la pàtina d’aquell contrapoder Pujol-Maragall. No ens enganyem, l'acció política de l'independentisme c'est trop faible pour ce qu’il a de fort.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
12/09/2019

divÈrsia.cat

29/08/2019

La independència, un inevitable

15/08/2019

Festes Majors

01/08/2019

Una sola veu

18/07/2019

L'art de la paraula

04/07/2019

Investidura

10/06/2019

Llengua i raó d'estat

21/05/2019

Càstigs exemplars

16/04/2019

​Hegemonia política

25/03/2019

Política trasbalsada

Participació