Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

La veu de Nació

El factor PNB

«Els moderats del PDECat esperen un resultat fluix a les urnes per alçar la veu, i també per això Urkullu no se sent còmode en companyia de Puigdemont»

per Oriol March , 21 de març de 2019 a les 20:40 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El lehendakari Íñigo Urkullu era un home feliç a les tres de la matinada del 26 d'octubre del 2017. Havia rebut una missatge de Santi Vila avisant-lo que sí, que hi hauria eleccions i que s'havia evitat la declaració de la independència. Va ser l'única bona notícia que va rebre durant tota la jornada, perquè les coses es van començar a torçar ben aviat. Ell mateix ho va descriure davant del Tribunal Suprem en una declaració que portava preparada de casa. Se'n va desprendre que havia acabat decebut amb Mariano Rajoy, però també amb Carles Puigdemont. Des de la declaració de la independència, les relacions entre el lehendakari -i, per extensió, el PNB- i l'expresident de la Generalitat estan tocades. La confirmació ha arribat avui mateix: el PDECat i els nacionalistes bascos no aniran junts a les europees.

La decisió és rellevant, perquè l'antiga CDC apostava per anar amb el PNB al Parlament Europeu. Així ho va deixar clar David Bonvehí en el consell nacional del 2 de febrer, però ha estat una aliança inviable. Col·laboraran a Brussel·les, però no faran front comú a les urnes. No només és un trencament entre sigles acostumades a anar juntes, sinó també un divisió estratègica. El PDECat, que ha entregat l'estratègia a Puigdemont -només cal fer una ullada a les llistes per comprovar-ho-, té un discurs allunyat del que representava la vella Convergència, i per tant, allunyat del que representa el PNB. Els nacionalistes bascos van ser capaços d'aprovar-li uns pressupostos a Mariano Rajoy i, al cap d'una setmana, fer-lo caure en la moció de censura de Pedro Sánchez. I sortint guanyant en tots dos casos.


Urkullu ho té, això sí, més senzill que Quim Torra i Puigdemont. El seu partit és pràcticament invencible a les urnes i disposa d'una aliança estable per governar. Torra té un mapa d'acords corcat al Parlament, no podrà aprovar els pressupostos i espera a la sentència del judici al Tribunal Suprem per sacsejar la legislatura. Qui sap si amb unes noves eleccions o amb un "gest de sobirania": entre bambolines circula l'expressió "fer un nou 1-O" sense que se n'aportin detalls. A banda, transita la polèmica dels llaços grocs fent bandera -mai més ben dit- del simbolisme. Urkullu té govern estable, una aliança parlamentària, un concert econòmic sòlid i una capacitat de ser decisiu a Madrid que també s'explica perquè tant el PP com el PSOE saben que el lehendakari mai avalarà la unilateralitat. Els diputats bascos tornaran a ser claus després del 28-A.

També ho seran els de Junts per Catalunya, però el preu tindrà un valor simbòlic més alt. El PNB no té presos polítics ni exiliats, i és un artista a l'hora de negociar amb discreció encara que tingui menys diputats que els independentistes catalans. Si la candidatura de Puigdemont, amb Laura Borràs, Míriam Nogueras, Ramon Tremosa i Jaume Alonso-Cuevillas com a diputats efectius i protagonistes al Congrés, es posa a negociar amb Sánchez, tindrà dues condicions fonamentals: referèndum i fi de la repressió. Un preu que el PSOE no està disposat a pagar i al qual, d'entrada, l'espai de JxCat entén que no hi pot renunciar. Les negociacions post-electorals coincidiran amb la recta final del judici i, com va passar amb els pressupostos generals de l'Estat, es poden arribar a mesclar últimes paraules dels acusats i informes de la Fiscalia instant a condemnar-los per rebel·lió. No hi ha compartiments estancs.


El procés ha contribuït a augmentar el prestigi a Madrid del nacionalisme basc moderat, al qual es contraposa l'independentisme. S'hi emmirallen els més nostàlgics del PDECat, que enyoren aquelles èpoques en què CiU disposava d'una quinzena de diputats i els vots valien el seu pes en or, sobretot per a governs en minoria. El peix al cove, caducat, és impracticable havent arribat a les cotes actuals del procés, i un gir al passat tindria un cost electoral elevadíssim. "Potser és això el que ha de passar: un mal resultat per tornar a posar-ho tot a lloc", reciten en privat els més moderats. No és cap secret que Marta Pascal, excoordinadora general del PDECat, tenia al cap el model del PNB quan va assumir el lideratge del partit el 2016. Tampoc ho és que Bonvehí, enmig del foc creuat, aspirava a revalidar l'aliança a Europa amb els socis habituals.

Puigdemont ha vençut de portes endins, però el cop d'autoritat dins del PDECat té riscos. El més gran és obtenir un resultat electoral inferior a les expectatives que deixi l'espai postconvergent a una certa distància d'ERC en la lluita per l'hegemonia. L'expresident, amb l'autoritat moral que li aporta l'exili i la persecució judicial de l'Estat, ha imposat els seus afins a les llistes, ha col·locat la seva mà dreta de candidat al Senat per Girona i farà de cap de cartell a Europa. Precisament per això els moderats del partit esperen un resultat fluix a les urnes per alçar la veu, i també per això Urkullu no se sent còmode en companyia electoral de Puigdemont. Com pot el partit del lehendakari amb algú que, almenys en públic, assegura no tenir manies a l'hora de no descartar el bloqueig a l'Estat?


El procés ha variat el mapa de partits a Catalunya, però també les aliances tradicionals del nacionalisme moderat. Per això el PNB considera que l'expresident de la Generalitat, ara, és més una rèmora que un actiu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
20/02/2020

La dreta també té el seu procés

13/02/2020

Abans o després de l'estiu?

30/01/2020

El miratge de la unitat

23/01/2020

Eleccions per fer què?

16/01/2020

Fer-se il·lusions amb Delgado

09/01/2020

Recomençar?

10/10/2019

Ja no és 2017

03/10/2019

El 155 del PSC

26/09/2019

Amnistia

12/09/2019

El pla Sánchez

Participació