Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
la veu de nació

Bon cop d'estat!

«Els cops no es poden fer des de la perifèria, i en la història d'Espanya sempre els han perpetrat els mateixos»

per Pep Martí i Vallverdú, 20 de març de 2019 a les 20:15 |
Mentre avança el judici contra els líders independentistes, queden cada dia més clares les dificultats per enquadrar els esdeveniments del moment més dramàtic del procés, la tardor del 2017, com un aixecament amb violència, sense la qual les acusacions de rebel·lió i sedició cauen pel seu propi pes.

Per intentar reforçar aquesta narració, els principals portaveus del patrioterisme hispà han sucat molla en la tesi d'un suposat intent de cop d'estat protagonitzat pels dirigents sobiranistes. Per millorar el retrat, s'obre pas una expressió destinada a fer fortuna: els fets d'octubre del 2017 haurien estat "un cop postmodern", fruit de la "força suau" d'una mobilització ciutadana perfectament organitzada. Si cal, es recorre a una comparació més que matussera amb el 23-F. 


Un dels editors de Letras Libres, Daniel Gascón, ja va emprar aquesta expressió en un llibre sobre el procés, El golpe posmoderno, elogiat de seguida des de la Fundació FAES de José María Aznar. Després l'han utilitzat diversos polítics i opinadors. La darrera dirigent a afegir-s'hi ha estat la distingida marquesa de Casa Flores, Cayetana Álvarez de Toledo, flamant cap de llista del PP per Barcelona en les eleccions del 28-A. Per ella, la diferència entre el que va perpetrar Tejero i el que van fer els caps sobiranistes l'1-O és el que diferencia un "cop premodern" d'un "cop postmodern".

En un dels seus darrers articles, fins i tot arriba a assegurar que "avui les democràcies no es destrueixen amb bombes i trets, sinó amb somriures i llàgrimes. Una velleta votant amb el cor en un puny té més perill que un tricorni amb pistola". Llàstima que aquesta afirmació no té la més mínima base.

Curzio Malaparte, a Tècnica del cop d'estat -que segur que la candidata per Barcelona ha llegit- ja va explicar els canvis de modalitat produïts en els cops d'estat en l'era contemporània, i la importància que tenia controlar els centres de comunicacions i els serveis tècnics de l'Estat. Però sense la intervenció de l'exèrcit -en contra d'ell o sense la seva neutralitat-, un cop és impossible. La prova està en alguns dels exemples que el mateix Malaparte esmenta i que encara avui deuen inspirar els conspiradors d'arreu. Napoléo, al 18 de Brumari, va ser ungit cònsol per un legislatiu, el Consell dels Ancians, sí, però encerclat per les tropes. I la Marxa sobre Roma llançada per Mussolini per fer-se amb el poder comptava amb l'anuència del rei i, al seu escalf, amb la de l'exèrcit.

En contra del que alguns intenten argumentar, els cops postmoderns comesos per civils revoltats no existeixen i els cops d'estat només triomfen amb intervenció de l'exèrcit i controlant el territori i els nusos de comunicacions. Així ha estat fins i tot en aquells casos en què el canvi brusc d'un govern s'ha fet a través de dubtoses fórmules parlamentàries (cas del cop d'Hondures contra Mel Zelaya el 2009).


De fet, el primer cop anomenat "postmodern" és el que va donar l'exèrcit turc el 1998 contra el primer govern islamista, de Necmettin Erbakan, sense la demostració de força dels anteriors però igual d'efectiu. Fora d'aquest supòsit, caldrà trobar en el diccionari de la imaginació altres expressions més properes a la realitat si es vol convèncer algú més que a les bases pròpies més fanatitzades a l'hora d'intentar deslegitimar el procés. Els cops no es poden fer des de la perifèria, i en la història d'Espanya sempre els han perpetrat els mateixos. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Pep Martí i Vallverdú
Periodista i llicenciat en Història Contemporània (UAB). Redactor de Política a NacióDigital. Sóc autor de dues biografies: una d’Antonio Maura (Ediciones B) i una de Josep Tarradellas (Fundació Irla). M’agrada implicar-me en el nostre teixit associatiu. Sóc membre de les juntes directives d’Amics de la Unesco de Barcelona i de l’Ateneu Barcelonès. Ubicat en l’esquerra però crec que molt poc progre. A Twitter: @PepMartiVall.
17/07/2019

L'esquerra espanyola i els penya-segats

10/07/2019

Rivera i el liberalisme segrestat

26/06/2019

Espanya, enrocada

12/06/2019

L'obediència civil, el problema d'Espanya

05/06/2019

La Fiscalia se suma a la foto de Colón

29/05/2019

A Sánchez se li complica la vida

10/04/2019

El PSOE, la dreta civilitzada

27/03/2019

L'elefant de Catalunya

20/03/2019

Bon cop d'estat!

12/03/2019

Una República sense Govern?

Participació