​En queda la saviesa

«En Miquel Montmany, persona discreta, senzilla, de les que passen per la vida donant molt i no molestant gens, vivia envoltat de llibres»

per Blanca Busquets, 13 de març de 2019 a les 07:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En Miquel Montmany se'n va anar fa uns dies. Era l’home més gran de Cantoni. Se’n va molta gent, ja ho sé, però en Miquel era especial i més per a mi perquè va ser la persona que em va ajudar a escriure Jardí a l’obaga. Sense ell no ho hauria pogut fer. En un parell de converses que vam tenir el 2014, em va desgranar els temps passats a Cantoni, sobretot els de postguerra, que era el que ningú més em podia explicar, amb una clarividència farcida de detalls i històries que van fer que m’hi trobés ben bé com si ho hagués viscut jo. 

Parlo de clarividència en el cas d'en Miquel, però també hauria de parlar de memòria, coherència i saviesa. En Miquel, persona discreta, senzilla, de les que passen per la vida donant molt i no molestant gens, vivia envoltat de llibres. La lectura durant gairebé tota la seva vida, formava part del seu quefer diari. Que la seva feina i la seva passió fos la d’ocupar-se de les seves terres, no vol dir que no el trobessis, quan el buscaves cap al tard, sovint capficat llegint un llibre o, com a mínim, diari. 


Aquests últims temps, va perdre la vista i l’oïda. Es va desesperar. “Estava sempre enfadat”, em diuen els seus familiars. No m’estranya, jo m’hauria enfilat per les parets si m’hagués trobat com ell i, al mateix temps, amb el cap tan clar. No s’hauria de permetre que una persona amb una ment tan clara acabés així! Però imagino que li quedava el sentit del tacte, o almenys el d’imaginar que el que trepitjava era l’hort que tant estimava, perquè en passar per allà a prop l’hi trobaves molt sovint i, encara que ell no et veiés ni et sentís si el saludaves, jo m’aturava a contemplar aquella mena d’adeu allargassat, lent però perceptible, que adreçava dia a dia al que més l’atreia en aquest món: Potser a l’aire de Cantoni, aquell que no es flaira enlloc més. Potser a l’aroma de cada planta, o de les flors, o de la terra que l’havia vist néixer i que ell tant estimava.

Gràcies Miquel, per l’ajuda, per la passió per la vida, per aquell bon fer i per tot el que representaves i ens vas donar. I gràcies per compartir records tan i tan valuosos. Un gran regal. De tu, en queda la saviesa. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
07/10/2019

La postveritat de Sant Roc

18/09/2019

​Pilotes de golf

26/07/2019

La calor

10/07/2019

El Xat

27/06/2019

«​La mare quan plora»

12/06/2019

​Festa Major de luxe

28/05/2019

​El fenomen dels lavabos freds

15/05/2019

Una història molt pròxima

25/04/2019

El joc de la vida

12/04/2019

​Cabrera, per fi

Participació