OPINIÓ

​Feminisme liberal

«No sembla pas que feminisme i liberalisme hagin de ser incompatibles per naturalesa»

per Jordi Bianciotto, 8 de març de 2019 a les 20:30 |
Ara que el feminisme ha esdevingut una causa de domini públic, capaç d’omplir els carrers i d'inspirar algú tan moderat com Iñaki Gabilondo a fer frases com “yo también soy feminazi”, sorprèn el menysteniment amb què es tracta la seva expressió liberal, com si fos tramposa, ridícula o no tingués dret a existir. Quan, per exemple, als Estats Units, els orígens del feminisme, el sufragisme del segle XIX, tenen força a veure amb el lliure mercat i amb la voluntat de les dones de desenvolupar-se com a emprenedores en peu d’igualtat amb els homes. 

Segurament, la imatge d’Inés Arrimadas amb la samarreta de Feminista liberal no hi ajuda: més aviat arrasa qualsevol intent de dignificació d’aquest concepte, considerant la tendència natural del seu partit a la improvisació i l’oportunisme un cop surt del monotema en què es troba tan còmode. Però a Catalunya hi ha dones (i homes) feministes liberals de debò, i se’ls escolta poc, potser perquè tampoc no alcen gaire la veu. Entre d’altres coses, perquè tot el seu espai polític està perdut en la tenebra, sense ni tan sols sigles, ni projecte, ni identitat ideològica. 


Però no sembla pas que feminisme i liberalisme hagin de ser incompatibles per naturalesa. Hi ha motius per connectar amb la causa lila des de posicions d’esquerra, en clau col·lectiva i en nom del principi suprem de la igualtat, però també des de l’ideari  liberal, quan en una societat post-industrial la dona s’alça perquè no li limitin els horitzons individuals per una qüestió fisiològica. Però és possible que, a Catalunya, hi hagi una esquerra que faci amb el feminisme el mateix que ha fet amb l’independentisme: “només ens agrada i acceptem la branca que pensa com nosaltres”. 

I fora bo assistir a un debat de feminismes, i que les veus liberals no se sentissin acomplexades i demanessin un mínim de respecte. Que ens expliquessin perquè titllen el feminisme mainstream de paternalista i victimista, i que ens recordessin que hi ha dones que són cosificades perquè els ve de gust. Friso perquè arribi aquest dia. Perquè, mentrestant, a més de privar-nos d’un intercanvi de conceptes que podria ser substanciós per a tothom, les feministes liberals estan permetent que sigui una altra, espavilada ella, qui n’ocupi l’espai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
17/05/2019

El tercer eix

10/05/2019

La renúncia preventiva

03/05/2019

Un milió de vots després

26/04/2019

Què pot sortir malament?

19/04/2019

En una galàxia llunyana

12/04/2019

Alejandro Sanz, un segon de respir

05/04/2019

Cunyat! Tribuner! «Mansplainer»!

29/03/2019

Homes de poca fe

22/03/2019

Gràcies, pop metafísic

15/03/2019

Barcelona, capital dels concerts?

Participació