Del 8-M a les eleccions

«Potser l'única manera de canviar la mentalitat de forma definitiva és que hi hagi, d'una vegada per totes, una presidenta de la Generalitat»

per Oriol March, 7 de març de 2019 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Que el feminisme és un element nuclear de la política ho demostra que Ciutadans, el partit prefabricat per excel·lència, s'hi intenta acostar. Ho fa amb un "feminisme liberal" -que probablement no sigui ni feminista ni liberal, per aquest ordre- que aspira a treure rèdit d'un moviment que és essencialment transversal. El feminisme ha agafat una importància cabdal en l'agenda política des de la vaga de l'any passat i de cara a aquest 8-M tant el Govern com l'executiu espanyol han suspès l'agenda institucional per promoure el seguiment de la vaga. El Parlament s'hi ha adherit i no hi haurà partit -a excepció del PP i de Vox, que en això també estan tallats pel mateix patró- que no tingui presència a la manifestació que hi ha convocada al centre de Barcelona.

Amb el feminisme ha passat, especialment entre els homes, un fenomen curiós. Hi ha reivindicacions que fa tan sols uns anys es podien percebre -erròniament- com a extemporanis i que ara no només són assumits sinó que existeix la convicció que haurien d'haver estat majoritàries i indiscutibles molt abans. Això no vol dir, però, que s'hagi traduït de forma clara en les institucions. Per posar un exemple, ara mateix, a l'espera de les eleccions municipals, només hi ha un 18% de dones alcaldesses a Catalunya. Les desigualtats són a l'ordre del dia, com ho exemplifiquen les dades que hem anat recopil·lant aquests dies a NacióDigital. Aportar-ne només unes quantes ja dimensiona el problema: 23% menys de sou per a les dones, 25% de presència en consells d'administració de l'Ibex -les altes directives brillen per la seva absència malgrat les qualificacions- i 25% de presència en ràdios i televisions. Les dones, com recalcava un estudi fet públic aquesta setmana, tenen un 30% menys de possibilitats de ser cridades a una entrevista de feina.


Un cop entès que el feminisme és igualtat -només cal una visita ràpida al diccionari-, dels partits se n'haurien d'esperar respostes concretes. Si acceptem, amb perspectiva històrica, que les estructures de poder estan construïdes amb mentalitat masculina -i, molt sovint, masclista-, dels qui han de governar cal esperar-ne no només un diagnòstic, sinó polítiques d'igualtat efectives que serveixin per tancar la bretxa existent. La publicació de les taules salarials de les empreses de més de 50 empleats que promou el PSOE pot ser una bona sortida, en paral·lel a l'equiparació dels permisos de maternitat i paternitat. Resulta incomprensible que no estiguin igualats, i també que sigui la dona qui tingui més complicat el retorn al món laboral, o que la penalitzi el fet de ser mare o de voler-ho ser en un futur immediat. Quin pare amb dos dits de front renunciaria a passar més temps amb el seu fill o filla si l'Estat li ho permet?

Per no parlar, per descomptat, de la xacra de la violència masclista i de la permissivitat davant les agressions sexuals. Perquè un moviment es converteixi en majoritari, sovint, cal una desgràcia que l'impulsi. La sentència contra La Manada va suposar un canvi de mentalitat general, sobretot entre els homes, la constatació que el sistema perdia aigües i que la desprotecció de la víctima d'una violació en grup era altament preocupant. El degoteig de dones assassinades per les seves parelles, malgrat que ja forma part del paisatge, agafa tints d'epidèmia si s'analitzen les xifres de l'última dècada. Per posar-hi una comparació: des del 2010, les víctimes de violència masclista són equiparables a les que va provocar ETA en tota la seva història.

Tots aquests assumptes planaran sobre les eleccions espanyoles del 28-A, on els drets socials estan més en joc que mai. No només per la presència de Vox, definitivament blanquejada amb el pacte a Andalusia i amb una àmplia presència als grans mitjans de comunicació, sinó perquè el PP els fa el joc. Lluny d'aprofundir en la batalla pel centre que va permetre Mariano Rajoy arribar a la Moncloa en plena debacle del PSOE post-Zapatero, Pablo Casado ha decidit competir per tenir el cavall més gran que Santiago Abascal i culminar la Reconquista abans que ell. La presència lesiva de Vox a les institucions ja s'està notant a Andalusia, i seria una debacle en cas que arribés a avalar un govern a Espanya. O, fins i tot, formar-ne part. Des de fora -i sense voluntat d'exercir mansplaining-, resulta incomprensible veure dones avalant l'ideari de Vox. Com també resulta incomprensible el disseny del cartell de Pablo Iglesias per anunciar que torna de la baixa de paternitat, que ha complert religiosament. O és que se'n va fer un quan va tornar a la tasca parlamentària la seva parella, Irene Montero?

La política, com totes les capes de la societat, té tics masclistes que cal eliminar. Per una banda hi ha les grans qüestions -en joc aquest 28-A- i, després, les actituds del dia a dia. No només pel tipus de relació que poden arribar a establir representants polítics en el contacte diari amb dones periodistes -entre la condescendència i el paternalisme, en alguns casos-, sinó pels cercles de poder testosterònics. Algú ha preguntat mai com va viure Joana Ortega l'experiència de ser vicepresidenta del Govern entre dues personalitats fortes -i envoltades exclusivament d'homes- com Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida? Potser l'única manera de canviar la mentalitat de forma definitiva és que hi hagi una presidenta de la Generalitat. I resar perquè no sigui una dirigent que hagi adquirit els pitjors tics del lideratge masculí.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
10/10/2019

Ja no és 2017

03/10/2019

El 155 del PSC

26/09/2019

Amnistia

12/09/2019

El pla Sánchez

08/08/2019

La Diada més difícil

31/07/2019

Conflicte i unitat

25/07/2019

Revàlida o precipici

27/06/2019

Desobediències

20/06/2019

Votants de segona

13/06/2019

Després del judici

Participació