Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Arzalluz, grop i diàleg

«Amant de la bona taula i orador de masses, fou l'instrument imprescindible per fer del PNB un partit-estat»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 6 de març de 2019 a les 20:00 |
Com gairebé totes les morts, la de Xabier Arzalluz ens ha agafat per sorpresa, quan ja feia una quinzena d'anys que havia abandonat la primera línia política, ell que havia estat el rostre més visible del PNB durant dècades i un dels referents més destacats del període de la Transició. Només vaig tenir oportunitat de tractar-lo en un parell d'ocasions, totes dues ben singulars.

La primera, que ara ja puc explicar un cop desaparegut, va ser l'estiu de 2002 al subterrani del Sabin Etxea, seu del PNB a Bilbao, on, com a president del partit, disposava d'un espai propi amb un menjador en el qual les reunions més discretes eren possibles, sempre al voltant d'una bona taula. Només ens hi vam aplegar, en una conversa que durà hores, quatre comensals: ell, en Pere Esteve i jo i una quarta persona d'una altra nacionalitat. L'amic Pere Esteve, amb qui m'havia anat reunint de forma absolutament secreta durant gairebé un any, sense coneixement de ningú més. A casa de la meva tia Teresa Rovira, bibliotecària i filla d'Antoni Rovira i Virgili, exposà la seva intenció de deixar el partit del qual havia estat secretari general per a passar a col·laborar amb ERC, a causa de la política de CiU de pacte amb el PP. He de confessar que m'impactà sempre el rigor analític d'Esteve, l'ordre lògic de la seva exposició i la precisió endreçada amb què explicava la seva visió de les coses. La contundència de les crítiques a aquella deriva fou compartida també pels altres dos polítics, en particular per Arzalluz, els quals van donar llum verda a la decisió que es va conèixer el 25 de setembre, quan Pere Esteve féu pública la baixa a CDC i la renúncia a l'escó a Europa.


Tres anys després, Arzalluz em demanà de participar en la presentació de les seves memòries a Barcelona i, tant durant l'acte com en el sopar privat posterior, vaig trobar l'Arzalluz de sempre, en estat pur: grop i diàleg, és a dir, duresa i paraula. Aquest fill d'un conductor d'autobusos i d'una modista, nat en el si d'una família bascòfona, carlina i molt religiosa, continuava parlant com sempre: expeditiu, clar, directe, sense mossegar-se la llengua. Va néixer a Azkoitia, on ara ha mort, en una casa que el seu besavi havia guanyat en una partida de mus. Dels set germans que eren, quatre van entrar a la companyia de Jesús i dues germanes van fer-se monges. Ell mateix, després d'un any de noviciat final a Gandia, va ser ordenat a la catedral de Frankfurt el 1963, als 31 anys, si bé el 1967 es donà de baixa com a jesuïta, gest que culminava una crisi de fe que venia de lluny.

Arzalluz era molt germànic de mentalitat, parlava correctament l'alemany, admirava el dret d'aquell país, li agradava Luter "perquè era lliure i rebel", fruïa de tota la cuina alemanya i els seus plats més característics, com das sauerkraut, mentre traduïa llibres de l'alemany com a font complementària d'ingressos. Els tres anys passats a Frankfurt i a Bonn el van marcar per sempre. Va fer els cinc cursos de la carrera de dret en només tres anys i la seva aspiració d'esdevenir catedràtic s'esvaí aviat pel seu compromís polític creixent, ja que el 1968 s'afilià al PNB, on arribà a ser el dirigent més important, emblemàtic i carismàtic de tota la seva història. Amb els pseudònims de Juanbeltz i José Antonio Egurbide escrivia a la revista clandestina Alderdi, mentre ja es guanyava la vida com a advocat i participava en congressos i reunions internacionals amb identitat falsa.

A través de la lectura, sobretot del coneixement de la història, adquirí consciència nacional i descobrí que li havien robat, alhora, l'idioma i el passat col·lectiu. Era, doncs, ben jove quan arribà a la conclusió que, amb Espanya, "no hi havia res a fer. Tampoc ara no hi ha res a fer". La contundència de les seves afirmacions, resultat de la fermesa de les seves conviccions, li donà un aire d'home dur, amb un cert posat hieràtic i una aparença de severitat formal sota els quals colgaven un sentit de l'humor notable i una voluntat permanent de diàleg amb tothom, circumstància que el consagrà com un estratega hàbil i un negociador reeixit a l'hora d'aconseguir millores per al seu país.

Amant de la bona taula, n'era també del que ell anomenava "la cuina", és a dir, la necessitat de preparar, prèviament, amb tantes converses discretes com calgués, els acords a què s'aspirava a arribar. Parlava de forma pausada i reposada, com si s'escoltés, amb un to de veu que imposava, reforçant amb un gest expressiu de mans i braços cada afirmació, sobretot en els mítings. Mai no va estar-se de fustigar amb la paraula els seus adversaris polítics, com quan es referia al "fantoche de Fraga", "el bluf de Tierno Galván", "el tinglado de Carrillo" o considerava Enrique Múgica "un salsero y un conspiradorcete".


Orador de masses, fou l'instrument imprescindible per fer del PNB un partit-estat, capaç, alhora, d'oposar-se a la constitució espanyola en el referèndum, reivindicar la necessitat d'un exèrcit basc i investir Aznar com a president. Superada la crisi amb Garaikoetxea, amb escissió inclosa, el seu arrenglerament posterior al costat del polític navarrès i d'Otegi, en una dinàmica nacional unitària, propicià el fenomen Ibarretxe. Recordo com, cap al 2009, valorava positivament, en una entrevista, la feina del govern de la Generalitat en l'àmbit internacional, tot afirmant que "a Madrid no s'adonen que Carod està muntant l'arquitectura pròpia d'un veritable ministeri d'Afers Exteriors i ben fet que fa". Li agradava d'emprar l'exemple del muntanyenc que vol arribar al cim tirant pel dret, per la via més accelerada i directa, no sempre reeixida, en contrast amb aquell que s'estima més recórrer dreceres i viaranys potser més sinuosos i lents, però que garanteixen millor la conquesta del cim.

Ara, amb motiu de la seva mort, he hagut de recórrer, novament, al meu amic Gorka Knörr perquè em traduís la dedicatòria que Arzalluz va escriure en el meu exemplar de les seves memòries: "Per a Josep-Lluís Carod-Rovira, de tot cor, perquè tiri endavant la seva lluita per Catalunya". És, de fet, el que continuo fent, des d'altres trinxeres a les d'anys enrere, sense partit, però amb país.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
12/06/2019

Final del judici

05/06/2019

Vots, no. Diners, sí

22/05/2019

D'oca en oca

15/05/2019

L’èxode

08/05/2019

Reformar Espanya, ara?

01/05/2019

Paisatge després de diumenge

24/04/2019

​Com si res?

17/04/2019

Guanyar o dir la veritat?

03/04/2019

A galet o amb got?

27/03/2019

Judicis polítics

Participació