Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


​Monarquia constitucional bananera

«Si sumem totes les despeses esmerçades per l'Estat contra el procés, hi hauria diners per pal·liar bona part dels problemes reals que sacsegen Catalunya i Espanya»

per Toni Coromina, 6 de març de 2019 a les 07:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El 3-O a la plaça de Vic Foto: Toni Coromina


Sense entrar en consideracions polítiques sobre la bondat o la maldat del moviment independentista -expressat sobretot en la consulta del 9-N i en el referèndum de l’1-O- no deixa de sorprendre tot l’enrenou derivat de la persecució policial i judicial del procés, que ha generat, genera i generarà unes despeses econòmiques estratosfèriques. Havent-hi, com hi ha, prioritats molt més urgents (com ara l’atur i la precarietat laboral, les disfuncions ocasionades per la crisi en temes d’habitatge, o les retallades en sanitat, educació i serveis),  dedicar tants diners a investigar i a obrir vies judicials qüestions relacionades amb la política i amb l’opinió, abans que a perseguir la corrupció a tots nivells que ocasiona un considerable daltabaix econòmic, és un insult a la raó i una perversió inacceptable del sistema suposadament democràtic a l’estat espanyol. 


Si sumem totes les despeses esmerçades per l’estat els darrers tres anys en el combat contra el procés en totes i cada una de les seves actuacions, hi hauria diners per pal·liar bona part dels problemes reals que sacsegen Catalunya i Espanya. La prevaricació estatal és una evidència. I també ho és que les balances de la Justícia grinyolen de manera eixordadora.
      
Sense anar gaire lluny, setmanes enrere, un jutge de Vic va admetre a tràmit una querella presentada per un advocat d'Oviedo contra l’ajuntament vigatà, i concretament l’alcaldessa Anna Erra, per l’emissió, l’estiu passat,  d’uns missatges a favor dels presos polítics a través de la megafonia, consensuat entre el consistori, l'ANC, Òmnium i els CDR. Arrel de la denúncia, l’alcaldessa haurà de declarar davant del TSJC. El querellant considerava que l’emissió dels missatges podria ser considerat un delicte d'odi, a més de prevaricació i malversació. Paral·lelament també hi havia una investigació de la Fiscalia Provincial de Barcelona per esbrinar si l'emissió dels missatges –que es va allargar fins la diada de l’11 de setembre- va ser referendada per un acord municipal i si tot plegat va suposar alguna despesa per a l'Ajuntament. 

Sigui com sigui, tot el procediment jurídic relacionat amb un tema de nul·la rellevància delictiva, té unes costes. Igual que la persecució judicial que fa poc va patir el vigatà Joan Coma per haver dit que “per fer la truita s’han de trencar els ous”. Per sort, el sainet jurídic celebrat a l'Audiència Nacional de Madrid va quedar en no res, després que el fiscal demanés a Coma: “Els ous no es trenquen sols? ¿Aquesta metàfora implica o no l'ús de la violència? ¿Implica o no l'ús de la força? ¿Què s'ha de trencar?", en referència a si estava cridant a utilitzar la violència per aconseguir la independència de Catalunya. L’arxivament definitiu i l’auto exculpatori de l’Audiència Nacional no significa, però, que en aquest cas també s’hi aboquessin molts euros.


En el context de la batalla dels aparells de l’Estat contra l’independentisme, els dos casos esmentats de Vic poden semblar insignificants. Però si hi afegim les inhabilitacions de càrrecs públics per penjar estelades, les imputacions per implicació en temes col·laterals de l’independentisme, les denúncies per rebre maltractaments policials durant la jornada del referèndum, l’escomesa judicial contra membres dels CDR, les hores que funcionaris de l’Estat s’han passat revisant tuits de desenes d’imputats, les detencions il·legals i arbitràries sense ordre judicial i les diligències que se’n deriven, l’assetjament contra el raper mallorquí Valtònyc o la persecució i les denúncies contra ciutadans i organismes acusats de posar llaços grocs, queda clar que les despeses generades per totes aquestes actuacions són molt elevades.

Tampoc podem oblidar que, segons va reconèixer l’anterior govern del PP, el desplegament policial a Catalunya per l’1-O, que va comptar amb la presència de prop de 6.000 agents, va costar 87 milions d’euros, 26,5 milions dels quals es van dedicar al noli i manteniment dels tres vaixells on es van allotjar policies i guàrdies civils. Els agents que van dormir i van dinar als tres vaixells van suposar una despesa extra en dietes de 26,6 milions més. I si afegim els agents allotjats en hotels i en altres dependències, la xifra en dietes va pujar fins als 43,3 milions. L’exministre d’economia Zoilo, a més, va xifrar en 1.000 milions d’euros l’impacte de la desacceleració econòmica de quatre o cinc dècimes del creixement del PIB català i el descens del 35% en les reserves hoteleres. Tanmateix, Cristóbal Montoro i Mariano Rajoy van reiterar que l’1-0 no es va pagar amb diners públics, una data molt rellevant a l’hora de desmuntar un dels principals arguments que van portar el Tribunal Suprem a imputar i tancar a la presó els principals polítics catalans implicats en el procés.
 

Durant la votació de l'1 d'octubre a un col·legi electoral de Vic. Foto: Toni Coromina

  
Fa unes setmanes, el magistrat del jutjat número 22 de Barcelona va arxivar totes les denuncies i querelles presentades contra els Mossos d'Esquadra per la crema de documentació relacionada amb l’1-O a la incineradora de Sant Adrià del Besòs. En aquest cas, el jutge va dictaminar que la destrucció dels documents en paper no va obeir a motivacions polítiques i va descartar obrir noves diligències, perquè considerava que donarien el mateix resultat negatiu. Però encara que el resultat hagi estat aquest, les despeses per tot l’absurd l’enrenou també són considerables. 

Un altre aspecte econòmic –i també ètic- relacionat amb les despeses generades en tot aquest afer és l’actuació judicial del jutge Llarena a l’hora de demanar l’extradició de Puigdemont, i el  seguiment (o espionatge) a l’estranger dels polítics exiliats. Sobre aquets tema, l’actual govern espanyol presidit per Sánchez ha evitat donar detalls sobre el cas, emparant-se en la llei franquista de "Secretos Oficiales" de 1968. Sense oblidar l’esperpèntica obertura, tancament i insòlita reobertura de la causa oberta contra els acompanyants de Puigdemont en terres europees “per encobriment per a la rebel·lió”, a càrrec de l’Audiencia Nacional. Un despropòsit rere un altre.

Més estirabots jurídics, en aquest cas retrospectius: el passat mes de novembre, quan es complien quatre anys de la consulta del 9-N, el Tribunal de Comptes va fer pública una sentència condemnant Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs a pagar gairebé cinc milions d'euros, per haver usat diner públic per a aquella consulta. La condemna era conjunta i solidària, i els diners havien de ser aportats entre tots, encara que es qualificava Artur Mas de màxim responsable dels 4,9 milions d'euros. Tanmateix, a diferència de l'expresident, a la resta només se'ls obligava a pagar per aquelles partides que eren competència seva. I en el cas que la resta de condemnats no puguin fer front a la seva part, Mas hauria d'assumir l'import total de la sanció.

D’altra banda, cal recordar que a principis d’hivern, la caixa de solidaritat de l’ANC i Òmnium, creada el mig del 2017, havia recaptat 9 milions d’euros per afrontar les despeses judicials vinculades amb el procés independentista i per les causes judicials del 9-N, i també per atendre el pagament de diverses fiances per evitr la presó preventiva de diversos dirigents independentistes. Després de recuperar algunes d’aquestes finances, actualment la caixa de solidaritat disposava d’uns tres milions d’euros.

Al marge del greuge a la dignitat de les persones i de la conculcació dels drets ciutadans més elementals, no puc ni imaginar els diners que l’empresonament preventiu dels polítics independentistes ha comportat a les arques públiques i, òbviament, als presos polítics i a les seves famílies. Ni tampoc el dineral que ha comportat i comporta el procés, les diligències prèvies, les investigacions  preparatòries del macro-judici al Tribunal Suprem i les llarguíssimes sessions d’un judici aque pot durar moltes setmanes. Amb tot aquest desgavell jurídic i policial, l’estat ha convertit  el mapa d’Espanya en un tauler electoralista que recorda el joc del Monopoly, un entreteniment economicista on es mouen quantitats astronòmiques de diners virtuals que en aquest cas paguem tots els ciutadans, en comptes de dedicar-los a pal·liar i/o a solucionar les autèntiques necessitats i problemes de la població.  
 

Durant la votació de l'1 d'octubre a un col·legi electoral de Vic. Foto: Toni Coromina

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “Cafè Vic”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
- Col·laborador a NacióDigital (Osona.com) des de 1995.
- Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a "La Vanguardia" (des de 1991-fins al 2018).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre "Òxid de boira" (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre "El bisbe ludòpata i altres contes" (Témenos Edicions, 2016).  
- Autor del conte infantil "La rita i en Kubala", amb il·lustracions d'Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
- Autor del llibre "El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona". Osonament, 2019
08/11/2019

​Aventures de la llora Ramallets

09/10/2019

​Menors conflictius i ponts integradors

20/09/2019

Les competències del Consell Comarcal

04/07/2019

​Ruta verdagueriana profanada

07/06/2019

Grues a l'horitzó: una nova bombolla

08/05/2019

Monstres al volant

08/04/2019

​Verdaguer a la gran pantalla

06/03/2019

​Monarquia constitucional bananera

06/02/2019

Roba estesa i disbarats de fibra òptica

07/01/2019

El passeig de Vic, un espai «desangelat»

Participació