La veu de Nació

L'últim servei de Millo

«El seu testimoni ha estat del tot obedient amb els poders de l'Estat, fins al punt d'aconseguir una reacció que semblava adormida en l'independentisme: la indignació»

per Joan Serra Carné, 5 de març de 2019 a les 20:00 |
Des que els dirigents independentistes són a la presó, he conversat pausadament en tres ocasions amb Enric Millo. La primera va ser a la redacció de NacióDigital -va concedir-nos l'entrevista que aquest dimarts ha citat l'advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, al Suprem-; la segona, a la seu del PP al carrer Urgell de Barcelona, per repassar periodísticament els fets d'octubre quan s'acostava el primer aniversari de l'1 d'octubre; i l'última, per corroborar informacions vinculades a un article que estàvem preparant al diari. En aquest darrer contacte, tan cordial com els anteriors, Millo em va fer constar, al final del cafè que compartíem, que l'esperava l'escorta que el continuava custodiant.

Qui hagi parlat detingudament amb l'exdelegat del govern espanyol sap que porta una espina clavada pels fets d'octubre, que és tant política com personal. Alguns ho sintetitzaran com a ressentiment, d'altres seran menys agosarats. Millo sap que sempre més serà l'home que va representar l'Estat a Catalunya l'1 d'octubre del 2017. Per limitar les valoracions anticipades, podríem convenir que el relat que verbalitza dels fets és, tan sols, la seva veritat.


He d'admetre que bona part de la intervenció de Millo al judici no m'ha sorprès. I no m'ha sorprès perquè ja li havia escoltat dir en persona, en un argot més col·loquial que el que requereix la sala segona del Suprem. No és el primer cop que justifica l'actuació policial de l'1 d'octubre, ni que n'atribueix la culpa d'eventuals incidents al Govern de Carles Puigdemont, ni que recorda que entre les imatges de violència del referèndum i els relats de votants agredits s'hi mesclaven imprecisions puntuals, que després eren elevades ràpidament a la categoria de fake news per les autoritats espanyoles. Fins i tot els exemples escollits davant el tribunal me'ls havia enumerat en privat, amb descripcions parcials i faltades de precisió ràpidament detectables.

Quan era requerit, Millo també afirmava que -"tècnicament"- no es podia dir que el dia del referèndum s'haguessin produït càrregues i sostenia, sense rubor, que de ferits n'hi va haver també entre la policia. Calibrar-ne la gravetat i la quantitat ja era una altra cosa. No sembla un mapa acurat de la globalitat dels esdeveniments. Sense por a equivocar-me, podria afirmar que el mateix Millo n'és conscient.

Escoltades davant del tribunal totes aquestes argumentacions, però, la seva veritat adquireix la categoria de testimoni perillosament parcial, més greu tractant-se d'algú que coneix a la perfecció la realitat catalana. Juan Ignacio Zoido i José Antonio Nieto, andalusos tots dos, no poden tenir la mateixa panoràmica que Millo. No és estrany que la Fiscalia s'hagi fregat les mans després de quatre hores de declaració.

La del dirigent del PP ha estat fins ara l'aportació més lesiva per als acusats, pel vocabulari emprat i per com ha contradit les declaracions dels presos, especialment la de l'exconseller Joaquim Forn, que havia desvinculat els objectius polítics del Govern de l'autonomia operativa dels Mossos d'Esquadra. L'exdelegat del govern espanyol, que ha triat estudiadament cada expressió, no s'ha estalviat cap factura als líders del procés, amb qui sempre va mantenir una relació tibant.


Millo ha fet l'últim servei a l'executiu de Mariano Rajoy amb la seva declaració al Tribunal Suprem. Relatant la determinació del Govern en el marc d'un clima de violència i assetjament a Catalunya gairebé irrespirable -amb la participació sistemàtica dels CDR i els Mossos desentenent-se dels mandats judicials-, un trajecte culminat amb una declaració d'independència que "no va ser simbòlica", Millo ha apuntalat les acusacions de rebel·lió i sedició.

Després de l'aparició de Zoido i Nieto, al Suprem pesava en l'ambient que la tesi de la violència perdia força. I és conegut que, sense la "violència necessària" que en la fase d'instrucció va articular la Fiscalia, els delictes de rebel·lió i la sedició no se sostenen. El testimoni ha estat del tot obedient amb els poders de l'Estat, fins al punt d'aconseguir una reacció que semblava adormida en l'independentisme: la indignació.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
07/05/2019

L'ambició de Rivera

30/04/2019

Elogi del polític (honest)

24/04/2019

Pòquer de campanya: el 24 d'abril, en quatre claus

09/04/2019

Una campanya sense política

02/04/2019

El discurs de la immigració que necessita Catalunya

26/03/2019

Periodisme i procés, mal maridatge

19/03/2019

Torra i els símbols

05/03/2019

L'últim servei de Millo

19/02/2019

Rivera i les càbales de la dreta extrema

11/02/2019

Comença el judici, arrenca la campanya

Participació