Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Les contradiccions de Cuixart

«Ni el personatge de Jordi Cuixart, ni el tarannà que ha anat prenent Òmnium els darrers anys són aptes per a dogmàtics»

per Jordi Muñoz, 2 de març de 2019 a les 21:25 |
Si no heu llegit el llibre-entrevista de Gemma Nierga a Jordi Cuixart, val la pena fer-ho. Cuixart, al capdavall, és un personatge important, i val la pena intentar entendre'l. Cal, però, fer una advertència: no és fàcil descodificar Cuixart. Perquè és un personatge molt polièdric, al que només ens hi podem aproximar sense gaires prejudicis.

En el retrat que emergeix de l'entrevista alguns hi veuran, de fet, un sac de contradiccions. La mateixa Nierga li diu en un moment del llibre, si tot el que li explica no és, de fet, molt contradictori. És lògic: Cuixart és un empresari que es reivindica llibertari. És un ateu que ens parla de les conviccions cristianes. És un president d'Òmnium que reivindica la cultura espanyola. Un esquerrà d'origen popular que es desfà en elogis als patricis burgesos que van fundar Òmnium.


Un desobedient, de conviccions fermes però alhora capaç de fer de pont entre gent i sectors molt allunyats. I ell no només no se n'amaga, d'aquestes suposades contradiccions, sinó que s'hi sent còmode i les reivindica. Per això ni el personatge de Cuixart ni el tarannà que ha anat prenent Òmnium els darrers anys són aptes per a dogmàtics de pensament esquemàtic.

Però fa l'efecte que no és cosa només de Cuixart. Diria que aquesta acumulació de contradiccions, i aquesta capacitat instintiva de síntesi és un dels elements clau que ha atret desenes de milers de persones a Òmnium, fins a convertir-la en la primera entitat del país, amb uns 140.000 socis reals. Perquè el país és també polièdric i complex, i només les propostes que viuen bé en aquesta complexitat tenen recorregut.

Per això, també, podríem dir que en la seva declaració davant el Tribunal Suprem, Cuixart (com bona part dels acusats, d'altra banda) va resoldre, d'una revolada, el debat enquistat a l'independentisme entre "traïdors" i "hiperventilats". Hi ha qui no se n'ha adonat, però aquesta setmana hem aprés que era un fals debat. O, si més no, que estava plantejat en uns termes molt enganyosos.

Perquè la dignitat i la fermesa en les situacions més difícils –com és afrontar peticions de pena de 17 o 25 anys- no estan renyides amb l'esforç d'empatia amb la resta del país, la que no es va sentir interpel·lada pel procés i, fins i tot, la que s'hi va revoltar.


Que les conviccions més profundes, com la reivindicació orgullosa de la desobediència autodeterminista del Primer d'Octubre poden anar de la mà de la voluntat d'escoltar tot el país, preocupar-se per la cohesió social i buscar espais de trobada per compartir amb agents i actors molt diferents una reflexió col·lectiva i serena sobre el futur del país, escapant de la lògica de trinxeres a què ens voldria abocar l'estat i en la que hi ha qui s'hi troba còmode.

Benvingudes siguin, doncs, les contradiccions de Cuixart. Perquè són les nostres. I perquè, com se sol dir, menys de cinc contradiccions és dogmatisme.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
17/08/2019

De Lampedusa a Rubí

20/07/2019

«Un proyecto patriótico superior»

06/07/2019

Eines per acollir

22/06/2019

Laia i Lluís

08/06/2019

Ara que la pols s’assenta

25/05/2019

Geometries de la legislatura que ve

11/05/2019

Governar per transformar

13/04/2019

L’actitud Romeva

30/03/2019

Iceta diu 65, Pablo diu 75

16/03/2019

56,7%

Participació