Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

OPINIÓ

Què fer davant el 28-A

«Els diputats independentistes haurien de tendir, almenys, cap a la unitat d’acció, si no s’aconsegueix abans una cota més gran d’unitat»

per Martí Anglada , 28 de febrer de 2019 a les 20:55 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Encara que per a molts resulti obvi, primer s’ha de contestar la pregunta: “S’ha de participar i votar en les eleccions generals espanyoles convocades per al proper 28 d’abril?” La meva resposta és que sí: mentre paguem impostos a l’Estat espanyol, mentre continuem pagant-los, hem de fer valer el nostre dret a influir de la manera que creiem convenient en les decisions d’aquest Estat. He de puntualitzar que utilitzo la primera persona del plural pensant en el conjunt dels catalans. 

De quina manera hi hem d’influir (en les decisions de l’Estat espanyol)? Això ja depèn de la posició de cadascú davant el projecte d’independència de Catalunya. Els qui la desitgem, la volem i la cerquem crec que hem de presentar-nos a les eleccions del 28-A amb el propòsit de posar de manifest que ja no es pot governar més Espanya en contra dels catalans; que no es pot continuar tirant endavant l’Estat ferint la sensibilitat, reprimint els drets fonamentals, xuclant l’economia i combatent la llengua dels catalans.


S’ha de subratllar, amb els vots dels diputats catalans, que no haurien de ser viables a Espanya plataformes polítiques fonamentades en la falta de respecte als catalans, la seva cultura i la seva economia. Dic falta de respecte per no dir, de vegades, odi.

La clau és fer inviable dia a dia i llei a llei aquesta manera de fer política a Espanya basada en l’anticatalanisme i la submissió dels catalans; una manera tan arrelada, tan tradicional, a vegades fins i tot tan inconscient, i tan allunyada dels valors de les democràcies liberals d’Occident, que obstaculitzar-la és la via més adequada per caminar cap a la independència. Del propòsit de fer inviable aquestes formes de governar Espanya, de governar-la en contra dels catalans, alguns volen dir-ne “fer ingovernable Espanya”.


Un matís: els que fan ingovernable Espanya des de fa més de 300 anys són aquells governants, funcionaris, militars, empresaris i eclesiàstics que, per mantenir-se en el poder i per interès econòmic s’han entestat en veure-hi una França homogènia i centralista i no pas una gran Suïssa. Són aquestes oligarquies espanyoles les que han de recórrer freqüentment a dictadures i períodes autoritaris per poder seguir manant. Són elles les que fan Espanya ingovernable democràticament.

L’altre dia, en l’esperpèntic judici de Madrid contra els líders independentistes catalans, Jordi Turull va explicar al fiscal que quan Joan Herrera (IC) va anar amb ell i Marta Rovira a defensar al Congreso de los Diputados (8-4-2014) la celebració d’un referèndum a Catalunya, Herrera, que no és independentista, va subratllar que Espanya “és l’Estat més plurinacional d’Europa”.


Efectivament, això és veritat si quan es diu Europa s’està pensant en la Unió Europea, car al cor del continent, però fora de la UE, hi ha Suïssa, amb quatre nacions lingüístiques (parlants d’alemany, francès, italià i romanx). Més o menys, com a l’Estat espanyol, i amb percentatges de població semblants. I amb un grau de prosperitat i estabilitat molt més elevat que l’espanyol.

Doncs això: si els que des del poder a Madrid volen continuar confonent Espanya amb França i aixafant els drets dels qui no hi encaixen, com els catalans, a més a més de treure’n tot el suc possible, han de continuar trobant-se després del 28A amb un mur de diputats catalans que facin inviable el seu projecte. I, en fer-lo inviable, situaran la independència de Catalunya al centre de l’horitzó. De fet, la Història d’aquests 300 anys ens demostra que el projecte d’uniformitzar i centralitzar Espanya ha estat incompatible amb la democràcia, amb l’excepció de períodes breus que han acabat sovint malament. O canvien de projecte o no podran compatibilitzar-lo amb la democràcia. Els diputats catalans hauran de subratllar dia a dia aquesta disjuntiva.

Tot això s’ha de fer amb la porta sempre oberta al diàleg. Amb la invitació permanent a la negociació (segons el meu criteri, sense renunciar mai al dret a la autodeterminació i exigint una supervisió internacional del procés negociador i de l’execució dels acords, si n’hi ha). Tot això, també, s’ha de fer en lluita permanent contra la repressió que s’acarnissa contra els nostres presos polítics i exiliats.

Hi dos reptes del 28-A que no són menors: aconseguir un conjunt de diputats independentistes capaç d’impedir una majoria de la triple dreta reaccionària i la formació d’altres combinacions nocives i aconseguir simultàniament la majoria del vots a Catalunya. S’ha d’aconseguir altra vegada un parlament espanyol on els independentistes siguin imprescindibles per poder governar. S’ha de tenir la paella pel mànec i que aquesta paella representi més del 50% de l’electorat català.

Tot això vol dir que els diputats independentistes haurien de tendir, almenys, cap a la unitat d’acció, si no s’aconsegueix abans una cota més gran d’unitat en les candidatures. S’hauria de maximitzar, també, el nombre de diputats obtinguts, arribant potser a candidatures unitàries en algunes circumscripcions on això és possible (Lleida, Tarragona).

Si el 21-D vam revalidar la majoria al parlament català, ara (28A) toca revalidar a Madrid la capacitat de poder obligar el govern espanyol a negociar l’autodeterminació de Catalunya. Aquesta és la manera d’impedir que Espanya es governi en contra nostra.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació