Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Paradoxes d’un procés

«Uns continuaran pensant que se’ls castiga pel que pensen i altres, que s’hauria de castigar com a còmplices els que no van aixafar l’intent de rebel·lió»

per Montserrat Nebrera, 27 de febrer de 2019 a les 20:26 |
L’interrogatori a Mariano Rajoy i a part del seu govern en qualitat de testimonis en la causa de l’1 d’octubre ha esdevingut una mena de moció de censura, poc constructiva, més que una voluntat d’apuntalar les posicions processals de cadascun dels que preguntaven. Tothom ha semblat molt interessat a saber què opinava Rajoy sobre els fets encausats per tal de treure com a conclusió que s’havia excedit en les seves prerrogatives o que havia estat massa tou. Vet aquí la primera paradoxa.

Amb independència del fet que és irrellevant per a la causa el que pensés Rajoy sobre els esdeveniments d’aquell dia, perquè el que s’enjudicia són les actuacions dels que seuen a la banqueta dels acusats i el judici l’han de fer els jutges, s’ha fet evident que la política torna a navegar en aigües pròpies i que, per descomptat, diguin el que diguin els magistrats a la seva sentència, uns continuaran pensant que se’ls castiga pel que pensen i altres, que s’hauria de castigar també com a còmplices els que no van aixafar l’intent de rebel·lió des del minut zero i amb molta més contundència. Vet aquí la segona paradoxa.


Tanmateix i pel que fa a la política, si les eleccions del 28 d’abril les guanya Sánchez i no pot pactar amb Ciutadans, que està per veure, ho farà amb l’independentisme que no estigui entre reixes, i si qui guanya les eleccions és Casado, l’ombra de la sentència anirà més enllà de les persones processades, o almenys això és el que diran durant la campanya. Mentrestant, una nova figura per admirar s’ha fet més nítida dins l’independentisme després de la declaració de Cuixart sobre les prioritats i el lloc a què hi relega la seva llibertat personal. De fet, ja era evident en el seu semblant abans que no parlés, assegut amb la resta mentre un a un anaven ocupant la tauleta central en una sala incòmoda d’atrezzo decimonònic. Es tracta del que en l’argot psicològic s’identifica amb el nom d’il·luminat, i ben cert és que en calen, ja que és el que els estudiosos de les dinàmiques socials coneixen com lideratges.

L'única pregunta que cal fer-se, i no és fàcil, és si la llum que el guia és una bona llum, i per tant si aquest lideratge, a més de nou, és també ètic. També sobre això ens aclapara la paradoxa de sentir dir d’ell quasi simultàniament que és un heroi i un mamarratxo. Quan la realitat és, com sempre, més complexa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Montserrat Nebrera
Advocada, jutge, diputada i sempre "profe" a la universitat (des de fa 13 anys a la UIC), va fer tres carreres per una barreja de curiositat i avorriment. Candidata a mestre de res, aprenent de tot (menys de bruixa!), ha fundat Alternativa de Govern. Creu en la unió però sols des de la llibertat.
13/03/2019

​El delicte de mentir

27/02/2019

Paradoxes d’un procés

30/01/2019

Periodisme letal

16/01/2019

Un nen en coma

03/01/2019

Quan malbaratar recursos surt gratis

19/12/2018

Aturar Barcelona

05/12/2018

Una vaga de fam i una presó

21/11/2018

Il·legalitzar Arran?

07/11/2018

Politització de la justícia

24/10/2018

Qui hauria de votar?

Participació