Ànima malalta

«La política feta a cops d’insult, de negació i de crítica acabarà passant factura a l’ànima de moltes persones»

per Ester Santaló, Olot, 25 de febrer de 2019 a les 09:58 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ànima és un concepte tan complex que depassa les meves capacitats d’explicació. Per a moltes cultures és aquell alè immaterial que sentim a dins i que ens dona la vida.  Segons els grecs, l’ànima contenia l’esperit, és a dir, la part racional.  I Plató hi afegia que, a més d’aquesta ànima racional, teníem la sensual, que s’ocupava dels desitjos més baixos, i la passional, que s’encarregava de les passions més nobles. La situació ideal era aquella en què totes tres parts estaven en harmonia, el que ara anomenaríem tenir bona salut mental.

Quan  aquest equilibri es trenca, l’ànima emmalalteix (i poc després ho pot fer el cos), i és per això que cal buscar remeis que puguin recuperar l’estat harmònic. Els clàssics creien en la música, la dansa i la paraula per curar el mal de l’ànima. És per això que hem heretat expressions com ara "llegir cura l’ànima” o “els llibres són aliments per a l’ànima”. I no només això, sinó que hem sofisticat la tradició fins al punt d’arribar a la biblioteràpia, és a dir, metges que recepten lectures a pacients amb trastorns moderats d’estrès, depressió o baixa autoestima. I no només llibres d’autoajuda: sobretot novel·les, perquè són enteses com un mètode per créixer personalment i superar situacions difícils a partir de la identificació del lector amb personatges que viuen experiències similars i les superen. Més enllà del bibliotecari apareix el biblioterapeuta, que analitza els hàbits lectors del pacient, descobreix els seus gustos literaris i li recepta una llista de llibres per llegir.


Ara bé, no només la lectura té efectes curatius. Psicòlegs i psiquiatres utilitzen l’escriptura, mitjançant l’anomenada “teràpia narrativa”, per fer que el malalt aprengui a agafar distància entre ell i el narrador de la història i pugui explicar tot que el pertorba. L’exercici d’expressar per escrit els traumes l’obliga a reflexionar sobre aquella situació difícil i a ordenar allò que sent. Aquesta reflexió el porta a saber-se conèixer més ell mateix, a mirar-se amb perspectiva i a entendre millor el que li està passant. Diuen els especialistes que poder escriure el que s’ha viscut redueix l’ansietat, el dolor emocional i l’estrès, i afavoreix la recuperació de la malaltia.

Altres experts, seguint Howard C. Cutler, encara van més enllà, i afirmen que si ens acostumem a escriure pensaments positius, creem nous circuits neuronals que fan que, de mica en mica, la ment torni a un estat més equilibrat, més tranquil. I el filòsof Luís Castellanos ens proposa el repte d’escriure tres agraïments nous cada dia al vespre, durant 21 dies. Aquests 63 motius de gratitud transformen el cervell i el condicionen perquè acabi orientant-se, sempre, cap al costat més positiu de la vida. Diu Castellanos que les paraules i les expressions negatives poden arribar a abaixar el coeficient intel·lectual fins a 12 punts, la qual cosa em fa pensar, darrerament, que la política feta a cops d’insult, de negació i de crítica acabarà passant factura a l’ànima de moltes persones.

És obvi que no és igual escriure sobre un paper o una pantalla en blanc tot allò que ens passa pel cap, sense condicions, sabent que ningú no ens jutja ni ens valora, que no pas escriure un blog, un article o un llibre amb la intenció de publicar-los, situacions aquestes en què qui escriu ho fa més pressionat per les lleis gramaticals, ortogràfiques i d’estil, i a vegades també condicionat pel mercat editorial. Però un cop coneguts aquests condicionants, si a l’escriptor li plau de publicar els seus escrits, en aquest exercici hi continua viva la reflexió, la perspectiva i la posada en ordre de les idees de què parlàvem abans.

Si després d’aquest alliberament consentit d’idees el llibre arriba als prestatges de llibreries i biblioteques, passa a vegades un fet sorprenent: qui escriu i qui llegeix coincideixen en el punt de la catarsi curativa. El sofriment, transformat en creació literària, se superposa a l’experiència real del lector i li arriba a l’ànima. Així, aquelles ànimes que estaven malaltes, febles, es reomplen d’energia i envien al cos un benestar emocional, mental i, al capdavall físic, que semblaven oblidats.


És així com m’han fet sentir llibres com ara Escrits de presó, de Joaquim Forn; Esperança i llibertat, de Raül Romeva, i Abans ningú deia t’estimo, d’Anna Font, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez. Literatura curativa; cura animi, sens dubte.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ester Santaló
Filòloga, diplomada en planificació lingüística i màster en gestió de la immigració.Treballa i viu a Olot. A Twitter @santaloester.
24/07/2019

La viu-viu

23/04/2019

El monolingüisme també mata

25/02/2019

Ànima malalta

03/01/2019

Ultimàtum?

12/09/2018

Gerona és cool

13/08/2018

El «sex-appeal» de l’ortografia

03/07/2018

Ets infidel?

03/06/2018

El neguit de la diferència

03/05/2018

Amb la correcció deguda

01/04/2018

Pudor de venjança: una anàlisi psicolingüística

Participació