opinió

La vaga als pobles

«S'ha trencat un mur que semblava infranquejable i, per primera vegada, una vaga general ha penetrat als pobles»

per Miquel Andreu , 24 de febrer de 2019 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És normal que valorem una vaga general en termes absoluts i ens fixem, prioritàriament, en el moviment a les ciutats i als grans centres logístics i industrials, però això no hauria de tapar altres realitats que, en un país petit com el nostre, també val la pena tindre en compte. Al conjunt de municipis catalans de menys de 10.000 habitants, per exemple, viuen un milió i mig de persones i, encara que no ho sembli, hi passen coses.

Aquí, els actors socials i polítics organitzats són escassíssims, i encara menys els sindicals de classe. Tampoc no hi ha un moviment estudiantil que aporti gruix a les mobilitzacions, ni un pes important del sector públic, ni grans polígons. No hi ha, en definitiva, xarxes activistes i unes dinàmiques militants que engreixin la maquinària mobilitzadora i facin relativament còmode, amb totes les cometes necessàries, afegir-se a la causa. Fer vaga als pobles equival a aixecar un pes mort. CCOO i UGT mai no ho han aconseguit, però és que ni ho han intentat. Les vagues generals de 2010 o 2012 així ho acrediten. A Ponent, l'última lluita que recordo d'algun d'aquests sindicats que va aconseguir transcendir l'entorn estricte dels treballadors afectats és la de la fàbrica Lear de Cervera, i era l'any 2002.


Una vaga general és una altra cosa, molt més incòmoda. És qüestionar-se un mateix, és abaixar la persiana del forn de pa i veure que el de la cantonada obre, és tancar el bar i veure que els clients van a l'altre, i saber que tancar no et dona gaires punts i obrir no et penalitza, perquè tard o d'hora, el client que et faci creu i ratlla per insolidari acabarà tornant, segurament per necessitat. Fer vaga general, en un poble, també és muntar un piquet davant el súper on l'encarregat és el teu veí de replà, o a l'estanc on vas a cada dia comprar tabac o a la gestoria on et porten els papers. Siguem sincers, tot això no té res a veure amb portar la protesta al Zara, a Mercabarna, a les cotxeres d'autobusos, a la universitat o a comerços del barri que no has trepitjat mai. La vaga, en un poble, té noms i cognoms i és cantelluda.

Per això, té moltíssim mèrit el que ha passat ara i el que va passar el 8-N, que s'ha trencat un mur que semblava infranquejable i, per primera vegada, una vaga general ha penetrat als pobles. Més enllà d'un còmput general major o menor i més enllà de la utilitat que hagi pogut tindre la mobilització, alguna cosa s'ha remogut al rerepaís. Sigui pel factor nacional, sigui pel paper dels CDR, sigui perquè la Intersindical-CSC ha sabut connectar o sigui per tot alhora, el cas és que avui, després del 21-F, la vaga ja no és un instrument exòtic. Aquest clic passarà desapercebut, sí, però és una llavor que, a la llarga, acabarem agraint i molt.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Miquel Andreu
Miquel Andreu (Les Borges Blanques, 1980). Fa de periodista, però també podria viure fent una altra cosa. De moment, escriu cada dia a SomGarrigues i, a vegades, a l'Ara i Descobrir. A Twitter és @lotigre.
29/12/2019

Derrota en el fred

01/12/2019

Sacrificis

06/10/2019

Més enllà de les Rambles

08/09/2019

​Crítica i autocrítica en la pagesia

14/07/2019

Incendis capitalistes

16/06/2019

Potser no som tants

19/05/2019

L'AMI ja no serveix

21/04/2019

​Amics pallaresos

24/03/2019

​Darrere de les flors

24/02/2019

La vaga als pobles

Participació