Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

la veu de nació

Per molts més 21-F

«Seria injust dir que les direccions de CCOO i UGT ho tenen fàcil, però seria miop negar que a cada cruïlla han actuat com un fre»

per Ferran Casas, 22 de febrer de 2019 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa mesos que les famílies de l'independentisme debaten, de forma més o menys apassionada, pública i metòdica, què va fallar l'1-O. Amb menor profunditat i sinceritat de la qual caldria -les eleccions, judicis i mocions de censura no ajuden i la nul·la autocrítica al món unionista encara ho fa més ingrat- s'analitza una legislatura dissenyada per desconnectar en 18 mesos. Dos anys que van acabar en el 155, la presó i l'exili.

Les respostes no són agradables (per això hi ha qui mira de treure'n profit a les municipals) i ha quallat la idea que es va tirar endavant més per tacticisme i por a explicar-se que no pas per convicció que la majoria del 2015 primer i la de l'1-O després fossin suficients per convertir, per la via unilateral, Catalunya en un estat. D'altra banda, hi ha la certesa que la base republicana és sòlida, gairebé de pedra picada, i recular significativament en suports no es contempla. L'autonomisme dels 80 i els 90 no tornarà.


Una de les conclusions de l'independentisme majoritari és que cal ser-ne més i més determinats. Ho comparteix també la CUP, que l'octubre del 2017 va quedar paralitzada i no va treure la gent al carrer en moments clau. La idea de sumar voluntats per fer-ho amb més garanties d'èxit, més enllà de com es juguin les cartes en la partida de la política espanyola per tenir un obrellaunes, abraça tots els àmbits del republicanisme. I un dels fronts que ha aparegut com a deficitari és el sindical, protagonista aquesta setmana amb la vaga general que dijous va convocar la Intersindical-CSC amb motivació laboral però emmarcada en un cicle de protestes més ampli que ve marcat pel judici al Suprem.

La vaga va tenir un seguiment irregular (més alt al rerepaís que a les zones urbanes) i va deixar-nos grans manifestacions en moltes capitals catalanes però no polígons tancats o grans fàbriques sense treballadors per fer-les funcionar. CCOO i UGT, gens partidàries de capgirar l'statu quo, es van negar a secundar-la i algunes de les seves cares més destacades, com ara Joan Coscubiela o Joan Carles Gallego, afirmaven fins i tot que era una vaga governamental o patronal. Ja no només donen carnets d'esquerres, ara pel mateix preu els reparteixen de treballador. Intentaven posar en qüestió que els treballadors poguessin mobilitzar-se sumant motius i convocats per nous agents que qüestionen un statu quo que ells representen de bon grat.

Els grans sindicats estatals són encara els majoritaris a Catalunya, a diferència del que passa al País Basc, Galícia, Còrsega o el Quebec, on hi ha un sindicalisme nacional fort. I davant la repressió s'han limitat a demanar a l'Estat condescendència. D'ells, cap independentista en pot esperar res més enllà de la gestió, més o menys eficaç, de les seves condicions de treball. Per més que renunciar a la vesant sociopolítica els generi tensions internes i alimenti nous actors, com ho és la mateixa Intersindical-CSC. Són sindicats pensats per no triar i, per la seva composició i gènesi, el conflicte polític els crea contradiccions i amenaça de fracturar-los. Seria injust dir que les seves direccions ho tenen fàcil, però seria miop negar que a cada cruïlla han actuat com un fre.

L'independentisme té, en aquest mentrestant obligat, l'ocasió de posar fil a l'agulla i enfortir-se al món del treball, ara amb la Intersindical-CSC, encara minoritària però present a sectors estratègics com els serveis, l'administració, l'ensenyament o la banca i en condicions d'obrir un tercer espai. Perquè fer-ho ajudarà a ser-ne més. Permetrà arribar a més entorns, ja sigui pel creixement d'una central amb un compromís nacional inequívoc i que ha pres riscos quan tocava o perquè la seva presència obligarà CCOO i UGT a abraçar posicions sobiranistes. Es mouran si veuen realment amenaçada una hegemonia que el marc legal i institucional els ajuda a preservar però que necessita el suport de les bases a les eleccions sindicals.


Un nou paradigma permetrà, com deia, ser-ne més i facilitarà també que siguin més determinats. Un front sindical compromès permetrà avançar més ràpidament i amb més cohesió social donant al moviment un plus de força per parar el país amb la durada i la intensitat que calgui quan s'ho proposi i fer de la vaga un element de pressió. De moment, encara és l'eina més efectiva: mireu als taxistes si dubteu. L'independentisme ha estat un motor de canvi del panorama de partits sorgit de la Transició i, fins i tot, de la forma de fer política i relacionar-se amb els ciutadans.  Hauria de ser també una oportunitat pel moviment sindical, que fa massa anys que es mou en clau conservadora: se centra a salvar drets i no en sumar-ne de nous i incorporar a la seva lluita col·lectius com les dones, els treballadors de la nova economia o els immigrants.

Un sindicalisme que plantegi les relacions laborals -i això també vol dir la carpeta feminista, que tornarà a primer pla amb la necessària vaga del 8-M- a l'atac, amb capacitat innovadora -la PAH i els seus anys són un exemple- i no a la defensiva omplirà de contingut el projecte de la República. El "per a què la voleu?" serà més fàcil de respondre.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
26/07/2019

Rufián no pot ser Roca 2.0

19/07/2019

Sánchez: xantatge i expectativa

12/07/2019

Puigdemont i dos que es troben

05/07/2019

Grapeig ultra al Masnou

28/06/2019

Pagesos cremats

21/06/2019

Visca la contradicció

15/06/2019

I ara, que algú governi

14/06/2019

Junqueras els «pilla muy lejos»

07/06/2019

Colau i els pactes d’esquerres

31/05/2019

Colau? Coherència

Participació