Opinió

Judici a Espanya

«No crec que estigui escrita la sentència. Per això, demano, sense cap èxit, que no hi hagi al·legats polítics, com a línia de defensa, al Suprem»

per Jaume Barberà, 18 de febrer de 2019 a les 20:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La caverna, els intolerants, els que abominen del diferent o de la pluralitat viuen uns dies de joia i de sobreexcitació gairebé paranormal. Finalment, poden veure asseguts davant els jutges del Tribunal Suprem una bona part del govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i els líders de l'ANC i d'Òmnium Cultural, empresonats des de fa més d'un any. En diuen "Proceso al 'procés'" o judici al procés. I s'equivoquen. El que passa aquests dies al Tribunal Suprem és, en realitat, el "Judici a Espanya".

En aquest judici, Espanya s'hi juga molt, molt més del que alguns es poden arribar a imaginar. És veritat que encara és vigent el debat entre "l'espanyolització d'Europa o l'europeïtzació d'Espanya" que van protagonitzar, fa un segle, Miguel de Unamuno i José Ortega i Gasset. I em sembla que el "¡que inventen ellos!" continua ben present en les ments dels que avui, per exemple, fan crides a la reconquesta.


Espanya continua sent una anomalia en l'Europa democràtica. Un judici com el que es fa aquests dies al Suprem és una anomalia. I Espanya ha de demostrar ara a través dels seus jutges quina és la qualitat de la democràcia espanyola, quina és la qualitat de la democràcia espanyola pel que fa als drets fonamentals, quina és la qualitat de les seves institucions, quina és la qualitat del seu codi penal, quin grau de separació de poders hi ha. Sí, es vulgui o no es vulgui; ho vulguin o no ho vulguin, aquests dies al Suprem es jutja Espanya, com també es jutgen els més de dos milions de persones que van votar a través dels seus líders i/o electes, que són els directament encausats.

Alguns diuen que la sentència ja està escrita. Però jo ja fa temps que no col·laboro en campanyes d'agitació i propaganda que l'únic que fan és encobrir incompetències i irresponsabilitats i que, a més, impedeixen reconèixer els errors. Així és que, sincerament, no ho crec que n'estigui, d'escrita. Per això, demano, sense cap èxit, que no hi hagi al·legats polítics, com a línia de defensa, al Suprem.

Els jutges, com ja s'ha escrit i dit en diverses sentències del Suprem, són impermeables als al·legats polítics. Per tant, l'al·legat polític pot motivar la militància i, fins i tot, empatitzar amb la no militància, però no ajuda a defensar-te d'allò que se t'acusa. Dit això, cadascú és ben lliure de defensar-se com pugui i, sobretot, com vulgui.

Com si es tractés d'algun guionista entremaliat, el judici pels fets d'octubre i setembre de 2017 ha coincidit amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades a causa, sobretot, del no del PDECat i d'ERC al projecte de Pressupostos Generals de l'Estat, els pressupostos de Pedro Sánchez.


Personalment, crec que els pressupostos eren bons per a Catalunya i que m'estimo més que hi hagi Pedro Sánchez a la Moncloa quan hi hagi sentència que Pablo Casado, per exemple. Però bé, el fet és que el 28 d'abril hi haurà eleccions generals, unes eleccions generals que, segons algunes enquestes, podrien fer possible un govern format pel Partit Popular, Cs i VOX o bé un executiu format pel PSOE amb Cs, encara que Rivera digui que mai no pactarà amb el PSOE, amb Pedro Sánchez o sense. Una característica ben curiosa aquesta, de Ciutadans. Resulta que són tan regeneracionistes, transformadors, liberals i progressistes que s'estimen pactar més amb la ultradreta que amb la socialdemocràcia. Curiós, no?

El somni humit d'alguns independentistes és veure una dreta amb corretges a la Moncloa. Són els mateixos que intenten tornar a enganyar la ciutadania amb relats fantasiosos sobre la fallida econòmica imminent d'Espanya i de la impossibilitat de pagar les pensions, cosa que provocaria l'aixecament popular que ens duria a la república espanyola i, evidentment, a la catalana.

Mai el com pitjor, pot ser millor. Mai. El que sí que passa sovint és que com pitjor, pitjor. Però bé, malgrat les ferides, ens costa aprendre-ho.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació