Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Opinió

El nostre adversari polític

«Ens convenien, ara, unes eleccions a Espanya? Si hi hem de concórrer, potser ha arribat el moment d’una 'Entesa catalana'. L'adversari és l’Estat»

per Carme Vidalhuguet, 18 de febrer de 2019 a les 20:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Deia Pla que els francesos solen dir que sovint deixem el bo per la mania de tenir el millor. I és que encara no fa un any, però ja vivint presó i exili, l'independentisme donava suport a la moció de censura presentada per Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy i contra aquell PP que se servia de la política practicada amb aires de censor. Un suport, aquest, que es materialitzava amb un crèdit de confiança sense límit. Un xec en blanc per a aquells, d'aquí i d'allà, que havien estat còmplices necessaris per a l'aplicació del 155.

Segurament, PDECat i ERC devien haver considerat que còmplices necessaris no volia dir ben bé el mateix que agents emissors de la intervenció de l'autogovern a Catalunya, i que les formes, que en política –com en tot a la vida- sempre són tan importants, serien molt diferents amb l'esquerra que no amb la dreta, perquè és veritat que a tothom ens agrada més allò que fa esdevenir el vici amable que no pas allò que degrada la virtut.


Cert és que amb Pedro Sánchez al capdavant de l'executiu semblava que la tensió Estat-Generalitat es relaxava, perquè s'obrien converses -amb les naturals alteracions que la convivència política ens depara-, i teníem la sensació que totes dues parts entenien que el problema polític més greu que viuen avui les agendes catalana i espanyola és políticament que s'ha de resoldre, i no pas a cop de judici, perquè en un judici tothom sap que no es tracta només d'aplicar la llei, sinó de carregar amb les culpes.

Trobades de tots dos governs, converses que havien de mantenir-se en l'espai de la discreció, el judici dels presos polítics que arrencava i el debat a la totalitat dels comptes del govern Sánchez que s'havia de votar, però davant el possible no de l'independentisme als comptes del govern, l'executiu espanyol atura les converses amb el govern català (el fet de governar modera), el pressupost no té possibilitat de ser debatut i, per al 28 d'abril, ja tenim convocades eleccions generals.

La pregunta llavors és ¿per què aquell crèdit de confiança sense límit? Si amb el suport a la moció de censura, a l'independentisme li semblava que per als seus interessos era millor Pedro Sánchez que Mariano Rajoy, ¿per què ha calculat ara que no havia de donar suport a llei més important de qui al maig va considerar que era "millor", sabent que en unes eleccions se'ns obre un futur del tot incert? No donar al govern d'Espanya la possibilitat de debatre els seus números, com un càstig per aturar el diàleg, ens situa en un panorama que no controlem, perquè Catalunya serà el gran tema de debat polític entre les formacions d'obediència espanyola. I, alhora, ¿per què ens l'hauríem de creure una nova oferta de diàleg de Sánchez, a partir de l'abril, si abans dels comptes ens l'ha retirada? I si fins ara havia fet veure que ens concedia per gentilesa el que ens hauria negat per convicció?

I nosaltres, si hi hem de concórrer, ara ja sí que ens hauria arribat el moment de fer una "Entesa catalana" (el valor és allò sobre on carreguem un accent d'intensitat) per demostrar a l'Estat que és ell, veritablement, el nostre adversari polític, i no pas nosaltres entre nosaltres, perquè voldria dir que finalment ja hauríem après aquella lliçó de primera importància per als catalans, de què parlava Rovira i Virgili, segons la qual "les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui el seu origen i la seva direcció, es resolen contra les llibertats catalanes". Ribera-Casado-Abascal no seria l'aplicació permanent del 155 perquè això és anticonstitucional. Tampoc no cal que ens ho deixem dir tot. Però eixamplaria la base de l'independentisme, no per adhesió sinó per repulsió. Però no ens deixaria viure. Un pacte Sánchez-Rivera, els qui l'han viscut en l'àmbit municipal saben que és un ofec.


Ens convenien, ara, als catalans, unes eleccions a Espanya? "De vegades, l'error més gran dels homes d'estat és de creure que existeix a cada moment una solució a cada problema, quan hi ha problemes que durant certs períodes no tenen solució". Deia De Gaulle l'any 1958 a Edgar Faure.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
12/09/2019

divÈrsia.cat

29/08/2019

La independència, un inevitable

15/08/2019

Festes Majors

01/08/2019

Una sola veu

18/07/2019

L'art de la paraula

04/07/2019

Investidura

10/06/2019

Llengua i raó d'estat

21/05/2019

Càstigs exemplars

16/04/2019

​Hegemonia política

25/03/2019

Política trasbalsada

Participació