Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Eleccions: la fi d’algunes menjadores

«Ja ho veuen, per un mòdic sou tots treballen pels interessos de Catalunya. Doncs a tots aquests ara se’ls acaba la festa. O potser no»

per Xavier Roig, 16 de febrer de 2019 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan la persona que presideix un govern anuncia eleccions, no només comencen a tremolar ministres, diputats, i altres alts càrrecs. Eleccions significa que s’ha acabat la moma per a una quantitat de persones considerable. I aquesta és una característica més -n’hi ha moltes altres- que identifica les pseudodemocràcies del sud d’Europa. Aquelles que, com l’espanyola, com la catalana, estan tocades per la pràctica del nepotisme.

El diccionari de l'IEC ens diu que la paraula “nepotisme” significa “favoritisme envers els parents”. I és que “nepotisme” ve de “nepus” que vol dir “nebot” en llatí. I és que el favoritisme comença per la família. “Col·loca’m el nano!” que demana el cunyat o el germà al personatge important. I, és clar, un sempre té debilitat pels nebots...


Bé, el cas és que hi ha gent que demana que Europa ha d’estar més unida, fer-se més uniforme. I jo em pregunto: com pot ser que tinguem la barra de demanar que el polític britànic, o suec, o belga, o alemany, etc., baixi al nivell dels nostres? Si els nostres són gent que, políticament -i amb altres coses, també- encara van a quatre grapes!

Recordo haver assistit una vegada a una reunió amb un secretari vitalici d’un ministeri britànic (em sembla que era el de la funció pública) que ens va explicar que l’única persona a la qual té dret a portar un ministre quan és nomenat membre del govern és el seu secretari personal. Una persona només. A nosaltres ens agradaria que tothom baixés al nostre nivell. Aleshores no quedaríem tant en ridícul, és clar. Em recorda aquell acudit del grup de turistes al que perseguia un lleó i el coix del grup, que anava el darrer a l’hora de fugir, cridava: “no correu que és pitjor!”.

Tot això ho dic perquè l’altre dia vaig llegir la notícia a l'ARA, on es feia una llista curta -molt limitada, perquè els nomenaments han estat extensíssims- dels càrrecs que plegarien si hi havia eleccions. No pas càrrecs públics a ministeris, no. Parlo d’empreses gestionades per l’estat amb salaris d’empresa privada. Que aquesta és la gràcia. Repasso només els elements catalans:

1. Maurici Lucena, president d’AENA. Salari: 162.904€. AENA és la que es nega a traspassar els aeroports catalans.


2. Isaias Táboas, president de RENFE. Salari: 161.991€. RENFE és la que ens dóna mal servei matí sí, matí també.

3. Pere Navarro, delegat del Consorci de la Zona Franca. Salari: 156.550€. Alies “el follet federalista”. El consorci s’ha destacat sempre per finançar partits estatals. Recordin que li va costar el lloc a l’Enrique, “Quique”, Lacalle.

4. Joan Herrera, director general de l’IDAE. Salari 90.697€. IDAE persegueix implantar les energies renovables. Bicicletes per a tothom, Juanito! (Per cert, l’amic Maurici Lucena, li havia fet un llogarret a l’ínclit Duran Lleida al consell d’administració d’AENA).

Ja ho veuen, per un mòdic sou tots treballen pels interessos de Catalunya. Doncs a tots aquests ara se’ls acaba la festa. O potser no. En qualsevol cas sempre hi haurà algú disposat a trobar-los un raconet, lluny d’aquest món tan competitiu que paga impostos. En castellà es diu “hoy por ti, mañana por mi”. A Itàlia diuen: “io do una cosa a te, tu dai una cosa a me”.  Ja se sap.

No entraré en valoracions. Només els faig una pregunta: si qualsevol de vostès, per raons de feina, del negoci, o pel que sigui (ni que tinguin una bacallaneria), demà haguessin de contractar algú, agafarien un qualsevol dels elements que he esmentat més amunt? Ja no parlo de salaris, és clar. Bé, deixem-ho aquí...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
17/08/2019

Porca misèria

03/08/2019

​El que els barcelonins vulguin

20/07/2019

Catalans amb irresponsabilitat hispana

06/07/2019

La nova Gestapo i els afers exteriors de la UE

22/06/2019

Ajuntaments: pitjor impossible

08/06/2019

Barcelona, dues lliçons i un desencís

25/05/2019

Només guanyarem si ho fem a Europa

11/05/2019

Puigdemont contra don Tommasino

27/04/2019

Cas Sandro Rosell: l’hora dels jutges

13/04/2019

T de «tolerants» i de «tontos»

Participació