opinió

Coroneta d'espines

«El món tancat de l'Església pot amagar o castigar els capellans abusadors aplicant el dret canònic, tot sota el seu món de vestits talars, mai fent-ho públic»

per Josep Vallverdú , 14 de febrer de 2019 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fins als anys seixanta del passat segle els capellans lluïen a la closca la "coroneta", que era una petita repelada circular. Si tenien el cabell negre aquella taca blanquinosa, feia respecte. De fet, en termes correctes allò era la tonsura, una afaitada del cabell de la part superior del crani, i que, als inicis eclesials havia estat més visible i ampla, es veu encara en les imatges de frares. Al·ludia allò a la corona d'espines? O era un signe extern més de l'obtenció d'ordes sagrats? Avui ha desaparegut.

Amb el destapament actual dels milers de casos d'abús sexual a criatures per part de membres de l'Església catòlica, es planteja una dinàmica crítica que cal enfocar bé. D'entrada resulta claríssim que el caràcter ocultista de l'Església, tradicionalment reservada, silenciosa, facilitava el desconeixement dels fets o, si algú n'airejava un, tothom, àdhuc els membres propers a la víctima, s'estimava més no fer mullader. Aquí cal afegir la pressió que el món eclesial pot fer sobre els creients.


Darrerament ha anat destapant-se el gran fenomen, que abasta els cinc continents. I han sortit de seguida els qui donen fórmules i remeis. Un dels més estesos és la condemna del celibat. Un clergue casat pot tenir també conducta desordenada, però té muller, i això inicialment sembla que l'hagi de satisfer en l'esfera de la carn. Que són molts menys els casos d'abusos infantils en les confessions derivades del luteranisme o en el credo oriental o ortodox, on els capellans viuen en matrimoni, està demostrat. Però no ho reduïm tot al celibat. Els clergues casats pot ser que tinguin relacions fora del matrimoni, amb adults, però aquesta singularitat faria que se'n parlés amb menys escàndol, o s'hi fessin acudits.

El problema són els nens durament marcats pels abusos. Aquí torna a entrar el món tancat de l'Església, que pot amagar-ho o castigar els capellans abusadors aplicant el dret canònic, tot sota el seu món de vestits talars, mai fent-ho públic. Què passava i encara passa? Que el mossèn és destinat a una altra parròquia... on pot tornar a abusar. I que consti que sembla del tot fora de lloc l'opinió deixada caure per un alt càrrec eclesial quan parla de persones que "van tenir un mal moment". Els pederastes i abusadors busquen sempre els mals moments. Més intel·ligent i pràctic sembla el mitjà correctiu que cal imposar: allí on hi hagi hagut abusos, el bisbe té obligació de posar-ho en coneixement de la policia, que tractarà el tonsurat com a qualsevol detingut i el portarà al jutge. És un ciutadà amb DNI. Fora secrets. I millor que el bisbe tingui, ell, "un bon moment" i retiri del ministeri sacerdotal el culpable.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
23/11/2020

Volgudament o no

09/11/2020

Negar i renegar

26/10/2020

Que tremola, l'enemic?

28/09/2020

El poder de qualsevol

06/06/2020

Feixisme avui

06/05/2020

Balcons

24/02/2020

​Pensions benemèrites

14/02/2019

Coroneta d'espines

23/10/2018

Gent que escriu (encara)

28/03/2018

La sort que tenim

Participació