La veu de Nació

De l'1-O al relator

«Totes i cadascuna de les renúncies que ha fet l'independentisme des de la tardor del 2017 no han servit per endolcir la posició de l'Estat»

per Oriol March , 7 de febrer de 2019 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La radiografia de l'1-O encara no és del tot complerta. La presó i l'exili han impossibilitat un diagnòstic compartit que permetria a l'independentisme edificar la unitat estratègica. El referèndum va ser una demostració de força -de la ciutadania, que va sortir a votar, i de l'Estat, que va apostar per la repressió-, però tot el que va venir després s'explica per la improvisació i les mirades de reüll entre els protagonistes d'uns dies que seran reviscuts ara en el judici al Tribunal Suprem. La tardor del 2017 encara no s'ha paït i, amb el pas del temps, l'independentisme ha passat de declarar la República a trobar-se immersa en una negociació per veure qui ha de fer de relator d'unes converses amb el govern espanyol per trobar una sortida al conflicte.

La idea de la mediació la va teoritzar Carles Puigdemont, que tenia al cap la figura de Donald Tusk. La Generalitat va començar demanant una personalitat internacional per mediar en les negociacions, però ara ja es conforma amb un relator que "no sigui català" -en aquests termes s'ha expressat la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, que vol seguir formant part del diàleg encara que faci el salt a l'Ajuntament de Barcelona- i aliè a interessos concrets relacionats amb el procés. La tardor del 2017 van proliferar mediadors a mida que s'acostava el 155 i la declaració de la independència, però cap d'ells se'n va sortir. Ni l'empresari Joaquim Coello, esbroncat per Oriol Junqueras al seu despatx hores abans de la proclamació de la República, ni tan sols el lehendakari Íñigo Urkullu, ben connectat amb Santi Vila i Marta Pascal.


La Generalitat no vol que els partits bascos siguin a la taula espanyola que s'està negociant amb la Moncloa i, per descomptat, tampoc vol que Urkullu formi part de les converses. El PNB és un partit que escombra cap a casa -en tan sols una setmana va ser capaç d'aprovar-li els pressupostos a Mariano Rajoy i, després, fer costat a la moció de censura de Pedro Sánchez- i les ferides obertes del 27-O segueixen obertes. Fins al punt que els nacionalistes bascos no volen saber res d'una coalició electoral amb la Crida de Puigdemont a les eleccions europees i prefereixen com a soci el PDECat, sempre amb un ull posat a Waterloo. A Palau sostenen que Urkullu "no és neutral" per una raó molt senzilla: té "interessos" en com evoluciona el cas català perquè el País Basc i la seva singularitat -que ningú s'atreveix a tocar- poden arribar a dependre, en funció de com es miri, de la resolució del procés independentista.

El problema, en essència, és que a l'Estat ningú ha volgut fer renúncies. Si es fa un repàs de què ha fet l'independentisme des de les eleccions del 21 de desembre, es pot treure la conclusió -molt criticada pels sectors més abrandats, agrupats ara a l'entorn de l'ANC d'Elisenda Paluzie- que no hi ha hagut cap desafiament explícit a l'Estat. No s'ha investit Puigdemont, del Govern no ha sortit cap ordre que contravingués el marc estatutari i constitucional i la mesa del Parlament ha evitat entrar en xoc amb les institucions estatals amb la qüestió dels diputats suspesos. S'han vist els Mossos d'Esquadra carregant contra manifestacions independentistes, i també furgons de la policia catalana protegint el trasllat dels presos cap a Madrid. El mandat per fer la República, de moment, no apareix entre les prioritats immediates de l'executiu i el discurs oficial passa per preparar un "nou moment" com l'1-O i el 3-O, amb més suports ciutadans, quan arribin les condemnes al Suprem.


Però totes aquestes renúncies no serveixen per endolcir la posició de l'Estat. El PSOE fa moviments perquè Catalunya li suposa un problema i perquè necessita l'independentisme per tenir pressupostos, però són insuficients per a la Generalitat i excessius per a la dreta extrema que ja olora la Moncloa. Tant fa que Mariano Rajoy enviés Pedro Arriola a negociar amb l'entorn d'Artur Mas en vigílies del 9-N, o que José María Aznar mantingués un canal obert amb ETA quan l'organització armada basca seguia amb la seva activitat arreu de l'Estat. Ara PP i Ciutadans, amb Vox trepitjant-los els turmells i la perspectiva de convertir el judici al Suprem en un míting de llarga durada, fan servir un discurs extremament perillós que estableix un vincle entre diàleg i traïció. El missatge de fons és que amb qui discrepa no s'hi pot ni tan sols parlar.

El PSOE ha de ser valent, però primer ha de resoldre els problemes a casa. No és el mateix Carmen Calvo que Josep Borrell, diagnostiquen a Palau, però és possible que el ministre d'Afers Exteriors connecti més amb determinats barons que es juguen la cadira a les eleccions autonòmiques del mes de maig. Hi ha qui pensa que Susana Díaz va perdre la Junta d'Andalusia per la presumpta proximitat de Pedro Sánchez amb l'independentisme, malgrat que de moment la Moncloa només fa gestos i no s'ha signat cap paper, ni s'ha abordat de manera efectiva el dret a l'autodeterminació. A Javier Lambán i a Emiliano García Page no els deu haver passat pel cap que la pèrdua de la Junta té a veure, també, amb quatre dècades de gestió i una xarxa clientelar que ha derivat en nombroses investigacions judicials amb esquitxats il·lustres.


Vol el líder del PSOE resoldre el cas català per a les properes dècades, passar a la història com un home d'Estat i, per descomptat, aprovar els pressupostos? Que plantegi un referèndum vinculant i binari sobre la independència de Catalunya. Si per obrir-se a incloure un relator li organitzen manifestacions en contra i l'amenacen amb mocions de censura, ja no li ve d'aquí. De moment, però, les renúncies només venen d'una part.  Precisament l'única que ha rebut -i rep- els efectes de la repressió. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
09/07/2020

Qüestió de competència

18/06/2020

Podem i la «calç viva»

11/06/2020

Pedaços en salut

04/06/2020

Divorci en diferit

28/05/2020

Negociar amb «colpistes»

21/05/2020

Coalicions en alarma

14/05/2020

Reconstruir sense diàleg?

07/05/2020

Rebrot electoral

02/05/2020

El món que vindrà

23/04/2020

Honestedat i competències

Participació