opinió

No respongueu les mentides, hi sortireu perdent

«Molta de la gent més seguida i influent a les xarxes continua repicant i replicant el missatge del seu adversari polític. Intenta combatre'l amb dades i també amb moral indignada. No serveix per a res»

per Oriol de Balanzó , 3 de febrer de 2019 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ens esperen uns mesos intensos i esgotadors en termes polítics i judicials. Política i justícia, dues paraules que, sent Espanya, sovint són sinònimes. El judici contra el referèndum català és sense cap mena de dubte un judici polític. I es jugarà segons les regles d'aquest tipus de processos. Les conseqüències del judici no seran "només" una sentència. També fixaran, d'una banda, el raser de la protesta i les llibertats de qualsevol ciutadà espanyol a partir d'ara. I per altra també significaran un nou pas en el moviment per a l'exercici de l'autodeterminació de Catalunya. En aquest sentit, la força exercida en termes mediàtics, de propaganda i mobilització seran tan importants com el que veiem dins la sala.

Això no només ho ha entès bona part de l'independentisme sinó també l'Estat en tots els seus poders. El Tribunal Suprem ja ha començat a repartir documents a la premsa estrangera i a fer "cursets" a la pàtria per explicar-se. El govern espanyol rellança la Marca Espanya, ara "Global", per justificar que sí, que és una democràcia. Espero resolucions i espectacle també al Congreso i el Senado en les pròximes setmanes. Del 4t poder, ni en parlo. Tots a una.


Deixeu-me apuntar que moviments com el vídeo "ThisisrealSpain" l'únic que fan és mostrar feblesa i dubtes per part del sistema. Si tu manes i tens el poder (i l'Estat se suposa que el té) no et cal, en principi, respondre a res. També em sorprèn que al vídeo hi aparegui una de les veus més importants del periodisme espanyol dels darrers 40 anys, Iñaki Gabilondo i no li "deixin" dir res. Ja és llàstima i casualitat. En tot cas, si he de triar entre estar al costat d'Ana Botín o de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, jo no tinc dubtes.

Aquest vídeo ens ensenya què no cal fer en una situació com l'actual: defensar-se. Si et defenses, si combats la idea de l'adversari posant-la com a punt de partida, ja has perdut. Ets al seu territori i la idea que queda prefixada no és la teva sinó la de l'altra. Quina és la conclusió del vídeo? Espanya no és una democràcia normal, si no no caldria fer aquest mateix vídeo.


Això va cap als dos costats. Així que pel que ens espera a partir d'ara proposo una petita guia recordatòria de tot el que hem anat aprenent.

1. No n'hi ha prou amb dir la veritat per combatre una mentida. Molta de la gent més seguida i influent a les xarxes continua repicant i replicant el missatge del seu adversari polític. Intenta combatre'l amb dades i també amb moral indignada. No serveix per a res. El lingüista George Lakoff explica el mètode per combatre les fake news. L'anomena "l'entrepà de veritat", "truth sandwich". Si el que vols és combatre una mentida no la pots replicar. Primer has de dir una veritat (la que tu vols transmetre) després citar aquella mentida que vols combatre i acabar amb un recordatori de la veritat, fonamentada. Així el que queda fixat en l'altre és la veritat. I no la mentida. Sobre què és i no veritat, ho discutim un altre dia.


2. No us indigneu! Actueu! Que la vostra indignació no sigui una excusa per no treballar per la veritat. En un període de precarietat periodística, política i mediàtica com el que tenim, puc entendre que en molts moments, combatre la mentida simplement amb indignació és l'opció més còmoda. T'estalvia haver de posar-te en dubte a tu mateix i les teves creences. La indignació no pot ser simplement una victòria moral que estalviï explicar i lluitar per la teva veritat. La mandra és un dels principals enemics de la llibertat. Un dels personatges més influents i repulsius dels últims 40 anys a la política dels EUA, en Roger Stone té una frase que ho podria resumir: "La gent dels mitjans poden ser el diable o mandrosos. O poden ser les dues coses alhora. Si entens això, podràs fer el que vulguis".

3. Si repiuleu a Twitter, esteu amplificant el seu missatge. Considereu sempre si val la pena fer d'altaveu i si el vostre contramissatge serveix per combatre la mentida. No és el mateix respondre, debatre i rebatre que simplement mostrar-s'hi en contra. També pot ser que us estigueu posicionant i per tant no parleu de l'altre sinó de vosaltres. Però tingueu en compte si val la pena.

4. L'opinió d'un polític no és una notícia. De vegades m'agradaria repartir pamflets amb aquesta frase a les redaccions. Som un país que per una banda sempre cita la BBC com a referència (no sé si l'hem vist i sentit gaire) i per altre hem normalitzat el "periodisme de declaracions". Així veurem com en els pròxims mesos a un tribunal passarà alguna cosa i haurem d'aguantar 15 minuts de declaracions i opinions de portaveus polítics. Com si aquest país no tingués prou espai per a la tertúlia i l'opinió (ho diu un que està escrivint un article tribunero). Si un polític vol ser notícia, que "faci" alguna cosa. Com a premsa, no ho posem tan fàcil.

5. Respondre tranquil sempre ajuda. A xarxes he après una cosa: com a mínim amb la meitat de persones que m'han escrit de forma agressiva i a la contra, si els respons amb respecte i anant al fons de la qüestió, de cop hi ha entesa. Com a mínim hi ha un canvi d'escenari comunicatiu i la provocació queda en no-res. Sigueu empàtics.

En definitiva, cada acte comunicatiu té unes conseqüències. Tots errem, fins i tot sabedors del fet que ho estem fent. Tots ens podem permetre ser demagogs, irònics i fins i tot cínics en algun moment. Però en línies generals i per la salut del país, pensem en com parlem els uns amb els altres. Fa un any sortia de Soto del Real amb una petició d'en Jordi Cuixart: "Si pots, fes un vídeo a xarxes i demana 'generositat, empatia i sentit d'Estat'". Ahir ho va tornar a demanar en una entrevista al FAQS de TV3. Podríem dir que són els ingredients mínims amb què volem construir una república més justa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
05/07/2020

Estem confinats en una sèrie

21/06/2020

Encara fem olor de petroli

07/06/2020

La pandèmia dels idiotes

24/05/2020

La Catalunya esgotada

10/05/2020

Catalunya capital, Madrid

26/04/2020

La generació Urquinaona i el virus

12/04/2020

Ha mort l'oncle Emili

29/03/2020

Un virus que mostra la feblesa del sistema

15/03/2020

El coronavirus ho canviarà tot?

01/03/2020

Enyorada T-10

Participació