Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

opinió

Lideratges i tabú

«El món independentista ha d'assumir que entrarem aviat en una etapa nova, marcada per la reconstrucció i la revisió de tot el que s'ha fet fins ara»

per Francesc-Marc Álvaro, 22 de gener de 2019 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha un assumpte que és tabú dins dels ambients independentistes i és el dels lideratges. Fa pocs dies, Jordi Cuixart, des de la presó, va referir-s'hi, en una entrevista amb Mònica Terribas. Segons el president d'Òmnium Cultural, "que cadascú faci la feina que li correspon, i no direm quina és la millor fórmula, però el que és una evidència és que calen nous lideratges" i va afegir que "no es pot governar un país des de la presó o l'exili, o no només". Cuixart ha estat valent en abordar aquesta qüestió tan clarament, altres també ho pensen però no ho diuen, o només gosen fer-ho en privat.

Des del punt de vista dels lideratges, el procés sempre ha anat coix. Podríem dir que, abans que la policia i la justícia espanyola actuessin, l'independentisme català ja havia demostrat una perillosa tendència a cremar figures a gran velocitat. Si fem memòria, Josep-Lluís Carod-Rovira semblava cridat a dirigir durant molts anys el nou independentisme que havia triat ERC com a casa comuna, però diverses circumstàncies i decisions van fer-ho impossible, tot i la vàlua d'un dels millors parlamentaris que han passat per la Cambra catalana.


La conversió d'Artur Mas a l'independentisme va ser importantíssima per a molta gent, però mai va convèncer aquells sectors que portaven anys fent voleiar l'estelada. El dirigent de CDC sempre va ser vist sospitosament per provenir d'un partit de centredreta, per haver aplicat les retallades, per ser el successor de Jordi Pujol i perquè era el representant d'una formació que havia governat durant vint-i-tres anys, amb tot el que això comporta, incloses les ombres de corrupció.

A l'altre plat de la balança, la presència de Mas donava una certa seguretat a aquells que havien arribat a la proposta independentista més per reacció que per convicció, com a resultat d'un procés de desengany. La candidatura de Junts pel Sí, dins la qual Mas va ser candidat a la presidència de la Generalitat sense ser-ne cap de llista, va posar en evidència els límits del seu lideratge, que tampoc es pot desvincular de la competència duríssima amb Oriol Junqueras, màxim dirigent d'ERC, el partit del pedigrí independentista.

L'arribada de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat després del pas al costat de Mas no va resoldre el problema del lideratge de l'independentisme, ans el contrari. Puigdemont i Junqueras tenen en comú que ambdós són independentistes de tota la vida, però aquesta dada no els va fer més propers, com podria semblar; la lluita partidista pel domini de l'espai independentista va imposar-se a qualsevol altra consideració i la química personal tampoc hi ajudava.

Els fets d'octubre del 2017, la presó, l'exili i les eleccions del 21-D han complicat encara més l'assumpte dels lideratges, i han donat una nova dimensió al paper de Junqueras i de Puigdemont. El primer ha aconseguit alinear el seu partit d'acord amb la seva visió mentre el segon pretén una refundació de l'espai post convergent que topa amb diverses resistències. En paral·lel, la presidència delegada de Quim Torra ha aparegut com a substitutiu simbòlic de perfil baix d'un lideratge introbable, com un significant buit de significat. El mentrestant de Torra ens recorda que uns dels grans problemes de l'independentisme és no comptar amb una peça equivalent al que ha estat durant anys Alex Salmond a Escòcia.


Pot haver-hi un lideratge clar de l'independentisme quan no hi ha unanimitat en la diagnosi ni en l'estratègia del moviment? Ens demanem per les persones que han d'assenyalar el camí però el problema és un altre, i té a veure amb allò que es vol pensar i es vol fer després dels judicis, amb mirada llarga. Els moviments i rumors sobre els caps de llista de les eleccions municipals a Barcelona i de les europees no es pot separar del neguit que genera saber que, tard o d'hora, caldrà fer cas a Cuixart i afavorir el sorgiment de nous lideratges, des de la generositat, la col·laboració i la intel·ligència. Sense renunciar a l'ascendent moral dels que ara són a la presó i a l'exili, però clarificant papers i funcions d'acord amb un paisatge que va canviant.

El món independentista ha d'assumir que entrarem aviat en una etapa nova, marcada per la reconstrucció i la revisió de tot el que s'ha fet fins ara. Serà l'hora, en definitiva, d'una política independentista de nou encuny, que sàpiga llegir bé les lliçons dels darrers anys. I aquesta serà una tasca que demanarà noves perspectives, noves sensibilitats, noves idees, i noves actituds.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1 i TV3. Autor de diversos llibres, entre els quals Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol i Per què hem guanyat. Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
01/10/2019

El que només depèn d'aquí

10/09/2019

Contingut i continent de la Diada

23/07/2019

Que Sánchez escolti Iceta

09/07/2019

Sacrificis, interessos i sermons

29/04/2019

​Quin és el mandat del 28 d'abril?

05/03/2019

Moreno i aquell fantasma de 1980

19/02/2019

Madrid més enllà del «No surrender»

05/02/2019

​Aplicar el mandat

22/01/2019

Lideratges i tabú

25/12/2018

Taula de Nadal

Participació