La veu de Nació

Per què l'ANC ha perdut centralitat

«L'Assemblea va fer de locomotora del procés, però no ha resolt un exercici que requereix més perícia: determinar què pot aportar a partir d'ara, de forma realista i sense partidismes»

per Joan Serra Carné, 21 de gener de 2019 a les 21:45 |
"Estic tranquil, perquè no he de vigilar que m'apunyalin". Un dirigent independentista m'explicava la setmana passada, amb aquesta frase tan gràfica, quina fortalesa aporta el treball fet a partir de la confiança i fins a quin punt pot ser desgastant no disposar-ne. La reflexió és oportuna si fugim del cas particular i prenem perspectiva. L'independentisme ha avançat des de la tardor del 2017 per un sender empolsinat, amenaçat per la repressió i limitat precisament per la desconfiança entre els actors que han construït un moviment sense equivalències al continent. Podríem perseguir errors i indecisions a cada casa, partits i entitats, però és l'anàlisi de l'estat de l'ANC la que ens ajuda a entendre amb més claredat la complexitat del moment. Perquè l'Assemblea va ser el motor de la mobilització ciutadana que va empènyer l'independentisme cap a la centralitat del debat polític i, ara, desgastada per discrepàncies intestines i afectada per la desorientació del moment, s'ha desenfocat.

L'afebliment de l'ANC és una realitat constatada per part del sobiranisme de base, verbalitzada en privat per dirigents independentistes i coneguda pel periodisme que surt de la informació de trinxera, que rep patacades cada cop que escriu el que no agrada llegir. I no tot és culpa de l'entitat. De fet, l'Assemblea és víctima del xoc que va viure el procés després de la declaració independència no desplegada, que ha obligat a una reubicació de les posicions, una transició encara incompleta. A les bases sobiranistes s'ha instal·lat la idea que reformular el full de ruta implica una traïció al compromís col·lectiu que va representar l'1 d'octubre. Qui defensa aquest argumentari, però, no ha estat capaç de concretar com desplegar el mandat republicà sense tornar a ensopegar ni ha explicat amb claredat els sacrificis que tocaria assumir. La intel·ligència política consisteix en prendre la decisió més beneficiosa per satisfer l'objectiu perseguit a partir de l'anàlisi del major nombre de variables. I les variables a tenir en compte avui no són les mateixes que el dia que Catalunya va fer l'impossible per votar.


L'ANC va fer de locomotora del procés, una funció de clara utilitat per vehicular el clam ciutadà que ressonava després de la sentència de l'Estatut, però no ha resolt un exercici que requereix encara més perícia: determinar què pot aportar a partir d'ara. L'entitat s'ha concentrat en la reclamació genèrica de la República, amb ultimàtums al Govern i els partits per orientar-los cap a la via unilateral, obviant que la via unilateral va conduir a una patacada amb l'actual correlació de forces. Els fets han demostrat que la independència requereix més elements que la pròpia voluntat. Els dirigents de l'Assemblea podran dir que són més coherents que partits que han modificat l'estratègia sense grans anuncis ni debats, però esquiven el debat del possibilisme.

Es confirma que l'ANC ha perdut centralitat quan el debat intern se situa entre la defensa de la unilateralitat i l'exigència de més unilateralitat. No és estrany, doncs, que avui sigui Òmnium qui estiri del carro, també quan es tracta de mostrar capacitat organitzativa. El procés es va fer gran perquè va ser capaç de trencar parets històriques de suport. L'independentisme serà encara més robust quan torni a fer un salt endavant, que només serà possible si es musculen les adhesions o, per dir-ho d'una altra manera, si s'interpel·len els que no estan convençuts. El judici al Suprem és una bona oportunitat per abonar el terreny dels indecisos, incòmodes igualment amb un Estat que s'ha demostrat incapaç d'oferir un mínim confort a les aspiracions catalanes, perquè els propis poders de l'Estat no estan alineats. Només cal observar la desorientació que va mostrar el govern espanyol amb l'arbitrarietat de les detencions policials a Girona.  

L'Assemblea sempre ha reivindicat la seva transversalitat, per bé que no s'hagi pogut desempallegar mai de les pressions de control que han exercit els partits. El problema radica en el fet que l'entitat s'ha situat sola en la teranyina del partidisme. Ho va fer quan el secretariat nacional va enviar un correu als socis per afirmar que només reconeixeria Carles Puigdemont com a "president legítim" abans de les eleccions del 21-D -Puigdemont liderava la llista de JxCat i Oriol Junqueras, pres a Estremera, la d'ERC-, i va tornar-hi quan va apadrinar unes primàries republicanes del tot legítimes, però que acabaran validant una candidatura electoral que competirà amb altres llistes amb ADN també independentista. Un cop va constatar que la unitat que perseguia inicialment no era possible, l'ANC ha acceptat ser protagonista d'un quart espai independentista amb Demòcrates i Solidaritat. El missatge de la unitat fa temps que s'ha pervertit, gastat com està de repetir-lo, convertit en arma llancívola del partidisme.

De la mateixa manera que l'independentisme necessita ser creïble des del Govern, no pot permetre que s'esllangueixi un dels seus patrimonis, la capacitat de mobilització. L'ANC encara té marge de maniobra per trobar el rumb; s'ha guanyat credibilitat en anys de feina incansable. Però l'entitat ha de comprendre que l'independentisme potser no necessita ser més pur, necessita ser més ampli.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
07/05/2019

L'ambició de Rivera

30/04/2019

Elogi del polític (honest)

24/04/2019

Pòquer de campanya: el 24 d'abril, en quatre claus

09/04/2019

Una campanya sense política

02/04/2019

El discurs de la immigració que necessita Catalunya

26/03/2019

Periodisme i procés, mal maridatge

19/03/2019

Torra i els símbols

05/03/2019

L'últim servei de Millo

19/02/2019

Rivera i les càbales de la dreta extrema

11/02/2019

Comença el judici, arrenca la campanya

Participació