​Només unes llepadetes

«Estic tipa de sentir 'No pateixis, no et farà res'. O bé 'No mossega, només borda'. O bé 'Tranquil·la, només vol jugar'»

per Blanca Busquets, 9 de gener de 2019 a les 07:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Caminant per la muntanya, em trobo molt sovint gent que passeja amb gossos sense corretja. Jo, no només no els vull mal, sinó que donaré un bon mastegot al que vegi que els maltracta. No suporto que es maltracti ningú, sigui persona o sigui animal. Tampoc no em fan por, els gossos, gens. Però no m’agrada, no suporto que em toquin. Ho sento.

Estic tipa de sentir “No pateixis, no et farà res”. O bé “No mossega, només borda”. O bé “Tranquil·la, només vol jugar”. O el que em van dir no fa pas gaire “Et farà unes quantes llepadetes i ja està”. Ah, molt bé! Que un gos no em faci mal és el mínim que espero d’ell i del seu amo. Que només bordi, doncs què hi farem. Que vulgui jugar... doncs ho sento, s’haurà de buscar un altre company de jocs perquè jo no hi tinc cap interès. I pobre d’ell que em llepi. Si no m’agrada que em toquin i que m’abracin les persones (a menys que no hi tingui moltíssima confiança)... Com m’ha d’agradar que em toqui o em llepi un gos??


Als propietaris de gossos els deu ser difícil entendre el que estic dient. Per a ells és normalíssim abraçar el seu gos, tenir-lo als peus, sobre la falda o tocar-li el morro i, fins i tot, fer-li petons. I em sembla molt bé. Però penso que s’hauria d’entendre que algunes persones no som ben bé així. Tinc una excel·lent relació amb la gossa d’un amic que sovint camina amb mi. Ens saludem en la distància, ens diem hola i ens parlem i tot des de lluny (amb la gossa). Em sembla que ella m’ha entès i així, la convivència durant les excursions és fàcil. I per què això no passa amb els altres gossos, doncs? 

No parlo aquí dels gossos de les cases de pagès, que fan la seva feina, la de vigilar i avisar, només faltaria. Parlo dels que campen lliurement (la qual cosa em sembla bé, m’agraden els animals lliures) però a qui ningú no agafa o controla quan apareix una altra persona.

Aprofitem l’entrada d’any per intentar fer un món millor i que cadascú visqui com vulgui, i deixi que els altres visquin com vulguin. I em penso que així ens entendrem. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
07/10/2019

La postveritat de Sant Roc

18/09/2019

​Pilotes de golf

26/07/2019

La calor

10/07/2019

El Xat

27/06/2019

«​La mare quan plora»

12/06/2019

​Festa Major de luxe

28/05/2019

​El fenomen dels lavabos freds

15/05/2019

Una història molt pròxima

25/04/2019

El joc de la vida

12/04/2019

​Cabrera, per fi

Participació