opinió

Lliris i cards

«Les nostres estratègies cap a la democràcia catalana hauran de tenir presents les correlacions de forces a Espanya, a Europa i el món»

per Josep Huguet, 4 de gener de 2019 a les 20:00 |
S’ha convertit en esport nacional enviar-se acusacions de llirisme -de portar el lliri a la mà- per part dels sectors que es presenten com a portadors de l’estratègia guanyadora i de l’actitud més valenta per a l’assoliment de la República Catalana. I aquest apel·latiu encara és simpàtic. No reprodueixo aquells que formen part de l’artilleria fratricida menyspreable. Un dels arguments de l’antillirisme ara mateix és no parlar de Vox, ja que això és espanyolitzar el conflicte. Davant d’afirmacions com aquesta no sé on està el lliri.

Sembla que la història es repeteixi. El moviment cap a la República catalana ha agafat embranzida al mateix moment de la pujada de la ultradreta a tot Europa. Als anys 30, va passar el mateix. La República i la Generalitat van edificar-se quan Mussolini i Salazar ja eren al poder i Hitler estava a punt d’arribar-hi; així com tota una colla d’autòcrates a l’est d’Europa, afegint-hi l’estalinisme a Rússia. Mala peça al teler.


Els demòcrates catalans i espanyols van tenir un suport moral dels estats democràtics, però només efectiu per part de la societat civil; mentre el franquisme colpista rebia ajuts oficials militars d’Alemanya i Itàlia, així com voluntaris de dreta d’arreu del món. Què hem d'aprendre d'aquell passat?

Avui, Catalunya està inserida, vulguem o no, en una realitat política espanyola i europea. Les nostres estratègies cap a la democràcia catalana hauran de tenir presents les correlacions de forces a Espanya, a Europa i al món. Dic això i immediatament un estol d’antilliristes m’acusa de derrotisme, de liquidacionista. Bé, continuaré amb l’argumentació.

La pujada dels nacionalismes d'Estat a tot el món i en especial a Europa no ens és favorable. Ens disminueix el nombre d’Estats potencialment aliats i n’esporugueix a d'altres. Malgrat que aquesta realitat és obvi que la majoria de catalans (un 80%), com sembla que ja diuen tots els discursos independentistes, està d’acord en la República, la solució política i no penal al conflicte i l’exercici del dret d’autodeterminació. Per això, malgrat una conjuntura espanyola i internacional dolenta, no ens aturarem. Però, haurem d’extremar la intel·ligència de cara a no perdre suports.

L'aposta clarament democràtica, progressista de la nostra lluita, ens posiciona al costat dels corrents democràtics i antipopulistes europeus i mundials. Cal ser-hi en tots els intents de vertebrar sortides alternatives a la suma entre globalisme depredador i estatalisme suïcida. Però de la història hem d’aprendre que la millor defensa de la democràcia al món és utilitzant totes les tàctiques i giragonses necessàries per a assolir-la a casa nostra. I això no implica voler des de Catalunya encapçalar en solitari la bandera del progrés a Espanya o Europa. I que un cop més ens converteixi en màrtirs inútils de la causa.


Amb el risc de rebre per totes bandes posaré tres exemples dels que en faig clarament un revisionisme històric: el 6 d’octubre del 1934, sacrifici inútil a favor d’una Espanya revolucionària on no ens va seguir ningú; l’ofensiva de l’Ebre del 38 on moriren desenes de milers de nois catalans en una pura maniobra de distracció dissenyada pel Govern de la República que no va servir per guanyar la guerra, ans per accelerar la derrota; l’auto restricció de l’autogovern en l’Estatut del 79 i la Constitució del 78 per tal de poder liderar i servir d’exemple a una Espanya autonòmica que se’ns ha acabat girant en contra.

Es diu que la política internacional no té entranyes, només interessos. Oblidar en un moment de ruptura aquesta norma pot ser letal. La independència majoritàriament és i serà un projecte democràtic i social. Però això no implica que fora de Catalunya, a Espanya, a Europa i el món hàgim de jugar a una sola carta. Caldrà jugar la que ens convingui.

Només cal que recordem les giragonses que va haver de fer Finlàndia atrapada entre el nazisme i l’estalinisme des del dia mateix de la seva independència ara fa 100 anys. O l’hàbil gestió de Gandhi amb els britànics durant la Segona Guerra Mundial quan encara estava pendent la independència de l’Índia.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
12/04/2019

Política real

05/04/2019

Massa palla

29/03/2019

La memòria cou

15/03/2019

Fraternitat a Madrid

01/03/2019

Malversació, només?

15/02/2019

La muralla

01/02/2019

Morositat al servei de la casta

18/01/2019

La policia

04/01/2019

Lliris i cards

21/12/2018

Acumular capital?

Participació