Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Ultimàtum?

«Els nens necessiten art, històries, poemes i música tant com jugar, menjar i sentir-se estimats, Espanya ha anat fent lleis que han relegat totes les matèries anteriors a la mínima expressió.»

per Ester Santaló, Olot, 3 de gener de 2019 a les 09:23 |
Posant ordre a casa, he trobat una fotografia que té gairebé un quart de segle: hi veig una trentena de joves, somrients, acompanyats de professors, alguns amb cara de circumstàncies, davant de  l’edifici de les Àguiles, actual seu del rectorat de la Universitat de Girona. Vam ser la primera generació de llicenciats que vam acabar Filologia Catalana a Girona; encara una vintena més de companys es llicenciaven també aquell mateix any, però les especialitats triades els havien menat a Barcelona.

Aquesta cinquantena de filòlegs, només a Girona, encaràvem aleshores un futur pensant en l’ensenyament, en la correcció en diaris o editorials, en les classes en acadèmies: no era fàcil, però hi havia esperança de treballar en una feina per a la qual ens havíem preparat.

Vint-i-cinc anys després, els experts alerten que els filòlegs catalans som una espècie en extinció. Amb la separació de matèries (lletres i ciències) es va començar un camí incert que s’ha anat cobrant interessos, i hem arribat fins a un mercat, l’actual, en què les lletres cotitzen massa a la baixa. Entre tots hem anat construint un desprestigi cap a les humanitats que ens ha conduït fins a l’ultimàtum.

Mentre veus com la de l’escriptor britànic Phillip Pullman declamen que els nens necessiten art, històries, poemes i música tant com jugar, menjar i sentir-se estimats, Espanya ha anat fent lleis que han relegat totes les matèries anteriors a la mínima expressió. El sistema educatiu, flagel·lat per constants reformes que han maltractat l’educació en general, i les humanitats en particular, ens ha portat cap a una ESO que passa de puntetes per la literatura mentre continua insistint a fer avorrir la llengua a còpia de saber distingir sintagmes nominals i verbals.

En aquest despropòsit hi hem col·laborat tots: uns, des de dalt, elaborant plans d’estudi pensant més en política que en educació; altres, tots plegats, oblidant quin és el valor bàsic d’educar, això és: estimular l’interès per aprendre, incentivar a estudiar –al llarg de la vida- allò que agradi i interessi, i no pas allò que pot ser útil i pot fer guanyar diners.
Diu Joan Rovira, professor de la UAB, que “l’Europa dels banquers està creant un món d’estúpids permanents”. Ja no interessa conèixer els referents del passat per saber qui som i on anem: ara volem caminar col·leccionant màsters d’economia i finances, i màrqueting digital. Filosofia? Música? Llengua? Art? Collonades! A tot estirar anglès, que això encara pot servir...


Transitem per una via que de moment, a casa nostra, ens condueix cap a l’oblit de l’estudi de la llengua pròpia. L’article “La llengua catalana es queda sense filòlegs”, publicat a El Diari de l’Educació, és de lectura obligada. Hi apareixen preguntes prou inquietants com ara quines garanties té una llengua ensenyada per persones que no l’han estudiada prou ( per exemple, havent fet 6 crèdits de llengua, només, quan els filòlegs n’han cursat fins a 210), o com pot sobreviure una llengua sense especialistes, o si pot salvar-se el català sense un estat que hi doni suport.

Les respostes a aquestes preguntes són, a voltes, incòmodes. Des dels qui opinen que un periodista pot ser un bon mestre de català (que només calen ganes per ampliar el coneixement i vocació per a la docència), fins a aquells que creuen que aquesta concessió farà baixar en picat la qualitat de l’ensenyament. Els qui diuen que una llengua no pot sobreviure sense experts o tècnics, i els qui mantenen que mentre hi ha parlants queda esperança. I arribats al tema d’un estat-una llengua, no ens posem d’acord si tenir només el català de llengua oficial significaria, a hores d’ara, assegurar-li el futur.

Diu Virgili a l’Eneida: “No abandoneu en les situacions adverses” (dubiis ne defice rebus), esperonant no només a resistir sinó a persistir. És a dir, fermesa per continuar endavant i valentia per canviar quan sigui necessari. I en la cruïlla vital on som ara ens cal, més que mai, tornar als clàssics.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Ester Santaló
Filòloga, diplomada en planificació lingüística i màster en gestió de la immigració.Treballa i viu a Olot. A Twitter @santaloester.
23/04/2019

El monolingüisme també mata

25/02/2019

Ànima malalta

03/01/2019

Ultimàtum?

12/09/2018

Gerona és cool

13/08/2018

El «sex-appeal» de l’ortografia

03/07/2018

Ets infidel?

03/06/2018

El neguit de la diferència

03/05/2018

Amb la correcció deguda

01/04/2018

Pudor de venjança: una anàlisi psicolingüística

27/02/2018

L'any de l'empatia

Participació