Acaba l’any i les cartes estan marcades. El gran debat de les properes europees serà, simplificant molt, la confrontació entre Macron i Bannon. Entre globalistes i antiglobalistes. Entre les Merkel i els Salvini. Pro-refugiats i anti-.
La (re)distribució del poder polític per prendre les decisions, més que no pas la (re)distribució de la riquesa serà la qüestió en joc a les europees de 2019. Comença a haver-hi la, per mi, encertada intuïció col·lectiva que el lloc que reté el poder polític té una gran influència sobre com es vehicula la riquesa.
Un gillet jaune protestant contra Macron deia fa poc en referència a la lluita contra el canvi climàtic: "
les nostres elits estan preocupades per la fi del món, mentre nosaltres estem preocupats per arribar a final de mes". Més enllà de missatges buits, és aquest abisme entre els problemes generals de la societat i els concrets de la gent el què cal afrontar amb urgència. És impensable que des de París es pretengui decidir com han de viure els francesos a cada indret de l’hexàgon.
Mentrestant, la barreja entre globalització i concentració del poder polític i econòmic fa estralls, i ni uns ni altres se n’adonen que les seves receptes no resoldran aquest problema. La nostàlgia d’un món en què només Europa i els Estats Units eren la fàbrica del món mentre la resta del planeta es veia forçada a comprar-ne els productes sense competir no porta a cap solució constructiva ni democràtica.
Tampoc resol pràcticament res creure que per prendre les decisions des d’una instància més alta, les solucions seran millors o més ben aplicades. Al cap i a la fi, el globalisme com una forma suau de jacobinisme global no pot fer més que fracassar. Encara que no ho sembli, globalisme i antiglobalisme no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda, dues ideologies que o bé representen a les elits urbanes que es beneficien de la globalització fins al punt que la identitat i la tradició els molesten, o bé les elits que (urbanes o rurals) se’n veuen apartades a causa de la seva distància amb el poder polític.
No hauria de passar per alt que cada cop es parli més de l’oligopoli de les big four de l’auditoria com un problema o que
empreses grans de Silicon Valley estiguin contractant advocats per defensar-se de possibles casos anti-monopoli o anti-abús de mercat. També és interessant veure
l’augment de concentració empresarial, una de les derivades de la centralització del poder polític, té efectes negatius sobre els salaris deprimint-ne el valor.
En clau estatal i mirant als resultats d’Andalusia, sembla que el nacionalisme espanyol o la xenofòbia anti-immigració siguin l'única sortida que han trobat els partits centralistes per amagar la realitat. La ruïna de regions com
Andalusia,
Extremadura o Castella La-Manxa, no la provoquen ni catalans ni immigrants sinó l’espoli de capital humà i financer que el Madrid polític els proposa a canvi de transferències milionàries.
Així doncs, els relats globalistes-antiglobalistes de l’establishment político-econòmic només són dos vessants de la mateixa retòrica populista. Probablement la idea de l’autodeterminació i descentralització que proposen els catalans, sigui l'única proposta que pot evitar a mitjà termini que Europa s’esquinci a si mateixa en una guerra civil ideològica que té poc a veure amb els problemes reals de la gent. Potser és hora que algú a Brussel·les se n’adoni que si els països petits i els països federalitzats són els que millor funcionen, no és per casualitat.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Fes-te subscriptor
per Aleix Sarri,