Vic, la terra i el puzle

«Mentre a Catalunya hem entès bé que una nació és un puzle de peces diferents, els unionistes d’Espanya encara es pensen que és una propietat territorial que s’ha d’homogeneïtzar a la força»

per Jordi Serrat, 24 de desembre de 2018 a les 07:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de desembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les paraules del director de La Vanguardia, Màrius Carol, quan va convidar els membres dels CDR a anar a manifestar-se a Vic, donant a entendre que la capital d’Osona és un lloc menys molest per acollir independentistes radicals que no alterin el seny urbanita de Barcelona, van ser molt desafortunades. No crec que fos només una expressió aïllada d’algú que es fica de peus a la galleda i no sap com sortir-se’n.

El comentari reflecteix, de manera implícita, la idea falsa de la gent que busca dividir Catalunya entre catalans bons i dolents. Els de Barcelona són, suposadament, cosmopolites i oberts al món; mentre que els catalans que viuen a comarques estan tancats a tot el progrés social i, per això, cauen en la maligna ideologia independentista, que adoctrina nens indefensos i causa fractura social. Quina bajanada!


No fa falta insistir en que l’independentisme és transversal: agrupa homes i dones, grans o joves, de classes socials variades, a Barcelona i a la resta del país; de tota condició o nivell cultural. Malgrat aquesta evidència, els ideòlegs de Tabàrnia burxen en la fal·làcia supremacista de fer creure que existeix un tipus metropolità constitucionalista que, segons ells, té una mentalitat més avançada que els pobres gironins, lleidatans, manresans o vigatans, a qui defineixen en to despectiu, amb el terme de tractoristes. És a dir, pagerols curtets amb carnet expedit a Vic: https://tabarniatoday.com/nace-las-afueras-vic-bebe-carne-tractorista/ De tan pobre que és l’argument no val la pena destinar gaire energies a refutar-lo.

Igualment, pixen fora de test aquells que creuen que a Vic els dolents catalans indepes són molt sectaris. Per veure qui són els intolerants de debò només fa falta recordar el conductor que va entrar un dia “a sac” a la plaça Major de Vic i va atropellar, sense cap contemplació ni respecte, les creus que hi havia muntades per reclamar la llibertat dels presos, posant en perill tots els vianants. Per veure qui són els veritables excloents només cal repassar el currículum polític de Josep Anglada. La seva última mostra de xenofòbia ha anat dirigida contra la regidora brasilera de la CUP, Katia Juncks. “Vagin-se’n al Brasil!”, ha dit.

Crec que tampoc el tòpic de la ciutat dels Sants ni la mirada reduccionista, que observa a la Catalunya interior un substrat ideològic carlí que ha derivat ―diuen amb mala fe— cap a un nacionalisme tradicionalista intransigent, expliquen amb honestedat com és la població. És obvi que, a tot arreu, trobem gent de tota mena i que l’herència cultural es desdibuixa. Les societats són heterogènies, plurals, complexes i amb milers de matisos. Tant ara, com al passat. Per exemple, un cas de vigatà ple de grisos seria Manuel Brunet (1889-1956), el periodista que es va inventar la metàfora de l’ideal perdut de l’oasi català, per criticar el govern d’ERC durant la República. A criteri de Brunet, si ERC no s’hagués radicalitzat, Catalunya hauria pogut progressar com un oasi paradisíac, quan tot Espanya semblava que havia de naufragar.

Vigatans de tota mena, ara i abans. “Cada terra fa sa guerra”, diu l’adagi popular. I és aquest el quid de la qüestió, en el fons del conflicte entre Catalunya i Espanya. Mentre a Catalunya hem entès bé que una nació és un puzle de peces diferents (a Vic, a Barcelona, a Cornellà, a l’Hospitalet o a Berga), i que totes les peces són igual de vàlides per formar un dibuix conjunt; els unionistes d’Espanya encara es pensen que una nació és una propietat territorial que s’ha d’homogeneïtzar a la força, quan no és així. Les persones “formem part” d’una nació, però no en som pas els amos. Per molt que des de Madrid, des de Sevilla o des de Santander s’entestin a dir que Catalunya “és seva”, si les peces del puzle no encaixen, no és viable cap futur en comú.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Serrat
Doctor en Periodisme i Ciències de la Comunicació. Professor a la Universitat de Vic.
11/10/2019

Hi havia una vegada

25/06/2019

Contracrònica de l'homenatge a Besa

19/04/2019

Arrimadas a Vic

20/02/2019

​Anar a treballar amb bolquers

24/12/2018

Vic, la terra i el puzle

19/10/2018

​L'Agrupació de Sords de Vic i Comarca

26/01/2018

​Tabàrnia

27/10/2017

​25 anys del segrest d’Olot

27/09/2017

​Votarem!

21/07/2017

El gest de Tavèrnoles

Participació