opinió

L’«indepe» autodestructiu

«L'èpica, combinada amb fixacions 'conspiranoiques' i rampells sectaris, és inversament proporcional a l'eficàcia per fer més gran l'independentisme»

per Jordi Bianciotto, 21 de desembre de 2018 a les 22:39 |
Dins del món independentista, i de tota la seva formosa gamma de colors, hi ha un perfil que em crida l'atenció. És aquell que combina la defensa èpica i urgent de la República catalana, apel·lant al "som un sol poble" i a la convicció que Catalunya és aclaparadorament independentista, amb una fixació paranoica a l'hora d'assenyalar amb el dit tota classe de botiflers, venuts a l’Estat, cínics i gent de renúncia fàcil que campen al nostre voltant.

Bonica contradicció: sembla difícil sostenir per una banda que "el poble català" vulgui la independència, ras i curt, sense més dilacions, i alhora passar-te el dia disparant contra tot allò que es mou, no ja dins del país sinó dins del mateix independentisme. Perquè, ¿amb qui coi penses fer-la, aquesta independència, sinó és, com a mínim, amb tots els independentistes possibles, inclosos aquells als quals titlles cada dia de traïdors, caragirats, pusil·lànimes, vividors i col·laboracionistes de Vichy?


Acostant-nos-hi una mica, observem que dins d'aquest espai hi ha alhora dues subespècies. A una, sense compartir-ne la posició, no li puc negar un fons teòric de coherència: és la que, tot defensant el "mandat de l'1 d'octubre", atribueix el punt mort actual a una renúncia de les cúpules dels partits, tots, en contrast amb les expectatives d'una ciutadania que es va creure els eslògans i que hauria estat disposada a anar per feina. Segons aquesta visió, la victòria del sí l'1-O és irrenunciable (minúcies com ara la participació són al·legacions pròpies d'aixafaguitarres com un servidor), i els acusats d'alta traïció són més els despatxos del processisme que els votants. A aquests, però, se’ls tracta amb certa condescendència: la colla de beneits que es deixen enredar.

Hi ha un altre corrent més pintoresc, però: el que circumscriu les acusacions arrauxades, sovint histèriques, a una parcel·la política específica, la que representa Esquerra, i a l'àmbit en què hipotèticament aquest partit podria arribar a trobar còmplices futurs.

És la subespècie que fomenta linxaments a Joan Tardà, que creu veure malèfics tripartits esperant a la cantonada, i que es fa l'escandalitzada davant de les temptatives de diàleg entre els republicans i Pedro Sánchez, com si Junts per Catalunya no tingués, per exemple, en la figura d'Elsa Artadi una aplicada interlocutora quotidiana amb la Moncloa. És aquell independentisme que es passa la vida recordant que té a les mans la vara de mesurar la credibilitat independentista, i que abans de decidir si justifica o blasma, per exemple, unes declaracions, pregunta si qui les ha fetes és dels seus o no. No es pas un fenomen nou.

I bé, entre uns i altres, tot continua apuntant que l'exhibició d'èpica independentista, combinada amb fixacions conspiranoiques i rampells de sectarisme, és inversament proporcional a l'eficàcia per fer més gran l'independentisme. Però, quines coses dic jo ara, ampliar la base, quina ximpleria!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
19/04/2019

En una galàxia llunyana

12/04/2019

Alejandro Sanz, un segon de respir

05/04/2019

Cunyat! Tribuner! «Mansplainer»!

29/03/2019

Homes de poca fe

22/03/2019

Gràcies, pop metafísic

15/03/2019

Barcelona, capital dels concerts?

08/03/2019

​Feminisme liberal

01/03/2019

Peter Gabriel, 30 anys després

22/02/2019

La «mani» com a unitat de mesura

15/02/2019

Com convertir un fracàs en un èxit

Participació