la veu de nació

Tarradellas interpel·la

«Suárez va entendre que el dret de Catalunya a recuperar les institucions i governar-se prevalia i que calia adaptar l'ordenament jurídic a una demanda àmplia. Parlem del referèndum, doncs»

per Ferran Casas, 21 de desembre de 2018 a les 22:00 |
L'independentisme ha superat amb més èxit al carrer que als despatxos el match ball del 21-D. La intel·ligència col·lectiva ha funcionat i l'unionisme, que al matí sobreactuava amb la hiperbòlica roda de premsa d’Inés Arrimadas i Albert Rivera al Parlament talment com si Barcelona fos Beirut als anys 80, no ha tingut les fotos que volia. Els casos lamentables de brutalitat policial, les provocacions i els aldarulls han estat aïllats i els talls de carretera han servit per visualitzar la protesta però no han convertit el país en un caos.

Diferent ha estat als despatxos. Finalment hi va haver reunió entre governs (no sense polèmiques protocol·làries), hi ha hagut gestos, s'ha manifestat voluntat de diàleg però seguim on érem: no hi ha cap indici que faci pensar que és possible abordar el conflicte polític de fons, el que ho bloqueja tot des de 2012, que és el de la sobirania. Al PSOE, al PP, a Cs i a Vox tant els fa que els 80% dels catalans vulgui poder decidir en un referèndum quin és el seu futur. Per ells, la sobirania nacional (espanyola) és innegociable. No hi ha tema. Ho ha dit amb claredat, a la roda de premsa de la Llotja de Mar, la ministra Meritxell Batet. "No existeixen els drets si no els reconeix l'ordenament jurídic”, ha afirmat per negar el referèndum.


Passa, però, que els seu argument xoca frontalment amb la gran fita política del personatge que aquest divendres ha volgut reivindicar el govern espanyol, el president Josep Tarradellas, posant-li el seu nom a l'aeroport del Prat. La seva és una de les figures polítiques més gegantines –i la més longeva políticament– del segle XX català. I també de les més polièdriques. La seva vida la va acabar com a marquès, esbroncant els qui volien anar massa enllà i reivindicat pel PSC. Fa temps que se'l presenta, fins i tot per part de Ciutadans –s’ha de tenir barra!–, com un model pel seu pactisme. I tot això és cert, tant com que és arriscat fer ucronies sobre què pensaria ara. Com també ho és que Tarradellas (responsable de les indústries de guerra de la Generalitat, líder d’ERC durant el franquisme i exiliat durant 40 anys) va aconseguir, quan no hi havia Constitució, regien les lleis franquistes i l'estat autonòmic tan sols s'intuïa, restablir la Generalitat. És l'únic fet que ha connectat amb la legalitat republicana.

Adolfo Suárez, que dona nom a l’aeroport de Barajas, a Madrid, i la classe política espanyola van entendre –a diferència de Batet– que el dret que tenia Catalunya a tenir institucions pròpies i a governar-se havia de prevaldre. Encara que no el reconegués l’ordenament jurídic. I per això van crear un marc jurídic que donés resposta a un sentiment que era molt majoritari i que es veia com la via de resoldre un dels principals reptes de l'Espanya que volia deixar enrere el franquisme.

A Suárez, l'anomenada Operació Tarradellas li va costar més que crítiques dels sectors més immobilistes i els militars. Només el temor a una Catalunya en mans del terror roig  que representava el PSUC els va aplacar. A l'Espanya actual no hi ha soroll de sabres ni risc de que el país torni a ser una dictadura, però sí que s'hi ha enfortit la pulsió autoritària. Els discursos de Casado, Rivera i Abascal són intercanviables quan parlen de Catalunya. Sánchez no ha mogut ni un dit més enllà del terreny simbòlic, però només el fet de seure a parlar amb Torra i l'independentisme li costa crítiques molt dures. Com si no estigués justificat que ho fes per abordar, i en això sí que estan d’acord els partits estatals, el que és el principal problema espanyol. El debat polític a Madrid està molt degradat i la ciutadania mira amb recel (no amb il·lusió) la política. Això ho complica tot.

Sánchez vol que el nom de l’aeroport (una infraestructura que té altres urgències) interpel·li els catalans, però el cert és que també l'hauria d'interpel·lar a ell. Suárez va ser valent i se la va jugar restituint Tarradellas perquè sabia que els catalans no acceptarien menys que tornar-se a governar i recuperar el que el feixisme els va prendre el 1939. La solució va satisfer una amplíssima majoria de la societat catalana i espanyola. Va funcionar durant trenta anys. Ara toca un nou pacte. Les velles receptes ja no valen. Sánchez sap que mantenir vigent legal i políticament la vergonyant sentència contra el president Companys és inacceptable per una gran majoria de catalans i, en coherència amb l’exhumació de Franco i el seu acord amb ERC per aprovar-la, es mou. Veurem si l'anul·lació acaba fent-se efectiva passant per damunt dels informes del ministeri de Justícia, que tenen molt presents els pactes de la Transició que han consolidat un model espanyol de memòria basat en l'oblit a les víctimes i la impunitat dels feixistes. En tot cas, el president espanyol mira al passat. Ara cal que miri al futur, com ho van fer Tarradellas i Suárez. Parlem del referèndum, doncs.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació