tribuna oberta

Per la unitat estratègica independentista

«El que és imprescindible és no confondre la unitat estratègica, la que veritablement suma, que ens permet créixer i eixamplar la base, amb la unitat electoral»

per Josep Maria Vall, 19 de desembre de 2018 a les 18:42 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de desembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els darrers temps, un dels clams més recurrents dins el món independentista és el de la unitat. Tot sovint aquest mot tan noble es repeteix gairebé com una exigència. Fins al punt que alguns n’han volgut treure un rèdit eminentment electoralista, intentant confondre la ciutadania. Per què aquesta insistència? I quin tipus d’unitat reclamen?

Abans de respondre però, cal entendre on estem i hem de saber d’on venim. Des que el sobiranisme es va poder organitzar políticament durant la Segona República, entre 1931 i 1936 la fragmentació independentista va ser una constant: Estat Català, Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols, Partit Català Proletari, Unió Catalanista, etc. són formacions -algunes sorgides d’escissions d’ERC, llavors el partit republicà i catalanista majoritari- que es disputaven aquest espai polític.


El mateix esquema es produeix amb la recuperació de l’autonomia després del final de la dictadura franquista, i durant el pujolisme i els tripartits. Una inacabable sopa de lletres indepe (PSAN, PSAN-P, BEAN, OSAN, IPC, MDT, CL, CCI, AUP, PUA, NE, PI, PE, PRC, UNC, RCAT, SI, etc.) va anar sorgint durant aquestes dècades. 

Però paradoxalment, com més era l’oferta menys era la rellevància de l’independentisme. És més, sovint algunes d’aquestes formacions només eren notícia per extravagàncies, o per esbatussar-se en absurds enfrontaments al Fossar de les Moreres o al Pi de les Tres Branques.

Durant aquest llarg període l’única excepció va ser ERC, que a partir de la Crida Nacional de 1987 es va anar convertint en l’autèntic pal de paller de l’independentisme majoritari, fins a arribar a ser partit de govern a partir de 2003, i sent l’actual referència de l’independentisme de centreesquerra nacional. 

Posteriorment, arran del procés sobiranista, s’han reconfigurat altres espais del sobiranisme amb la CUP, a l’extrema esquerra radical; i de les restes de la desprestigiada Convergència han aparegut el PDECat i la Crida Nacional, noves formacions amb un futur incert, al centredreta.


Tanmateix, i malgrat que la transversalitat d’aquests tres espais doni majoria als independentistes, en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana perdura el record de la tradicional divisió i l’enfrontament. En amplis sectors de l’electorat sobiranista encara hi ha un trauma per aquestes situacions. D’aquí el recurrent crit a la “unitat”.

El que és imprescindible és no confondre la unitat estratègica, la que veritablement suma, que ens permet créixer i eixamplar la base, la que dona la possibilitat d’estendre l’espectre electoral de les diverses facetes del sobiranisme i arribar a més gent, amb la unitat electoral.

Una unitat electoral que ens redueix, ens limita, i empobreix les nostres possibilitats de victòria, tal com va passar amb el fallit experiment de la llista unitària de Junts pel Sí, imposada per Mas i l’entorn convergent més amb voluntat partidista que patriòtica, i que –com és sabut- no va assolir la majoria absoluta que es reclamava.

La primera, la de la unitat estratègica, és l’única via factible que ens pot dur cap a la culminació amb èxit del llarg camí cap a la República Catalana. La segona, la unitat electoral, només ens conduirà a l’estancament electoral amb una majoria insuficient per avançar, i al fracàs del procés.

Unitat? Per descomptat que sí! Però unitat estratègica, si us plau. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Maria Vall
Josep M. Vall i Comaposada. Editor nascut a Gràcia (Barcelona) el 16 de juliol de 1974.
Doctorant en Història de l’Art, llicenciat en Humanitats i Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. També ha realitzat estudis complementaris a les universitats de Viena (Àustria) i d’Hamburg (Alemanya).
L’any 2004 va fundar l’editorial Dux, segell de no ficció en català, que publica regularment obres d’història, cultura i política catalanes.
Col·laborador ocasional de la premsa digital i comarcal, és autor dels llibres Jujol a Vallmoll, El Fòrum de les Mentides i l’obra de teatre El rei Martí, estrenada amb motiu del 600 aniversari de la mort de Martí l’Humà. L’Ajuntament de Montesquiu també va guardonar-lo amb el premi Carles M. Espinalt per una biografia sobre Pere Joan Barceló i Anguera, el guerriller Carrasclet, heroi de la resistència catalana contra Felip V i l’ocupació borbònica.
Ha estat president de la Comissió Sectorial de Cultura i conseller nacional d’ERC (2001-2005). Actualment és membre de Catalunya Sí.
05/11/2019

El 10-N més republicà

20/05/2019

Per què votar Maragall?

19/12/2018

Per la unitat estratègica independentista

22/02/2018

Un tramvia anomenat desastre

10/07/2015

Laporta s'atansa a la presidència

15/11/2013

Una consulta impossible

12/07/2013

Preparant-se pel genocidi

19/04/2013

La Zarzuela de les punyalades

16/01/2013

Operació Duran

15/09/2012

Matar Casanova

Participació