​Sanitat: respostes del passat o República

«No hi ha República possible sense un sistema sanitari públic. Que s’ho gravin a foc els de dretes i els d’esquerres»

per Albano Dante Fachin , 29 de novembre de 2018 a les 11:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No hi ha República possible sense un sistema sanitari públic. Que s’ho gravin a foc els de dretes i els d’esquerres. Qui no ho tingui clar que no es posi la paraula República a la boca. No hi ha llibertat possible si entre nosaltres hi ha algú a qui li neguen l’atenció sanitària per motius econòmics. No hi ha igualtat possible si tenir diners és sinònim de viure més i millor. No hi ha fraternitat possible si acceptem que qui menys té més pateix.

Sanitat pública o barbàrie. La vaga del personal sanitari era necessària. Una alenada d’aire fresc, una crida a la consciència ciutadana i un exercici de republicanisme real i palpable que obliga a abandonar la buidor de les paraules i a omplir-les de contingut.

 
Informen els mitjans que hi haurà alguna mena d’acord entre els vaguistes i el Departament de salut: 100 milions més, 200 metges més i hores extres remunerades. Veurem en què queda i esperem que la vaga ajudi a millorar les condicions dels treballadors i treballadores i el servei en general. Però, des d’un punt de vista polític, la vaga va molt més enllà i planteja qüestions de fons.

 
La reacció dels partits davant la vaga demostra com de difícil els està resultant donar respostes a l’alçada del moment que vivim. Escoltant-los, veiem com segueixen intentant bregar amb la realitat actual amb les ulleres del passat. La reacció del Govern ha estat de manual: mirar cap a una altra banda davant la seva responsabilitat i assenyalar Madrid. Res de nou. Pujolisme. La reacció del PSC, allò de sempre: igual d’irresponsables, privatitzadors i corruptes que el pujolisme, però amb una rosa a la mà i demanant suport a uns pressupostos que no asseguren res de res.


Després tenim l’esquerra del PSC, ICV, reclamant tornar a un 2010 on, de la mà de socialistes i ERC colpejaven la idea mateixa de “sistema sanitari públic”. Per últim la CUP, que, sent qui més afina la lectura (“el problema és el sistema”), té serioses dificultats per transmetre la necessària profunditat del problema. Sobre el PP i Ciutadans -enemics de la sanitat pública- no cal dir res.
 
Al llarg dels útlims anys la societat catalana ha fet un exercici d’apoderament per deslliurar-se dels estrets marges de la democràcia que li oferien. Un exercici de rebel·lia davant la miopia de les “solucions” disponibles. Però davant d'això segueix trobant-se més del mateix. Senyors del PDCat i ERC al Govern: si demà mateix “Madrid” deixés de ser un problema i els diners ragessin, el problema el seguiríem tenint, i seguiríem tenint les màfies sanitàries dient-li al Conseller què és possible i què no.

Senyors del PSC: ni 20 pressupostos de Pedro Sànchez serviran per treure els cacics que durant 40 anys, i de la mà de CiU, heu posat a manar als nostres hospitals. Senyors comuns: fer veure que amb partides pressupostàries votades en un Parlament es “millorarà la vida de la gent” és seguir empantanats en l’error brutal de la Tercera Via que us ha portat a comprar el model neoliberal.
 
La societat catalana ha avançat molt i ja no es creu aquestes respostes i propostes de curta volada partidista. I es fa preguntes de fons: qui mana de veritat en el nostre sistema? Per què si nosaltres paguem nosaltres no manem? Qui mou els fils rere les cortines? On és la democràcia sanitària? Per què els nostres partits ens segueixen volent a la caverna d’ombres?

Si tothom “estima” la primària, per què fa 40 anys que va a pitjor? Si tothom s’omple la boca amb la sanitat pública, per què no para de caure? Qui mana a les conselleries? Qui mana als ens sanitaris dels quals no en sabem els noms? Per què cap partit ha dit res durant tota la vaga de La Caixa i tots els voltors que sobrevolen el nostre sistema?
 
Una gran part de la societat catalana ja no en té prou amb les velles respostes que aquests dies hem sentit. Això servia durant el pujolisme, això servia al Tripartit. Però ja no. La idea republicana exigeix respostes republicanes, i això passa per parlar clar, per anar de la mà d’una societat que no vol ser “client” sinó “ciutadà”. I passa per voler anar a l’arrel del problema.

És temps de radicalitat democràtica, caigui qui caigui. Sense por a reconèixer errors passats i entenent la gent -professionals i usuaris- com a ciutadans i no súbdits no hi ha sortida. Som adults. Ho volem tot. Discutim-ho tot més enllà dels límits imposats pel règim. Tingueu el valor, partits, de fer un debat de fons, sense límits imposats més enllà de la voluntat popular i republicana. Sanitat 100% pública, o barbàrie

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació