Opinió

Parlar clar: no et vull

«És legítim no estimar al company, però és d'idiotes no anar plegats quan cal. Ara bé, diguem-ho clar: no sabem anar junts, sobretot perquè hi ha qui no vol»

per Joan Foguet , 28 de novembre de 2018 a les 20:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"La malaltia més gran d'aquesta època en què vivim és la de la gent que no se sent estimada". Això ho digué Diana de Gal·les en una entrevista a Time el 1997, un any abans de morir assetjada. La solitud i la desconfiança, grans mals dels nostres dies, que sovint són dues cares de la mateixa moneda.

I, malgrat que a molts els hi costi d'entendre, la política és l'activitat més humana que es coneix. Fins i tot la política catalana, malgrat els insults creuats, la injustícia a les presons i el frontisme portat a l'últim extrem. A Sàpiens: Una breu història de la humanitat, el superventes de Yuval Noah Harari, hi ha un moment en què deixa veure que un dels motius pels quals els humans desenvolupen la parla és per criticar a l'altre. És més científic que això, però vaja, que ens ve a la sang la cosa d'esbudellar-nos fraternalment, tot eixamplant la base de l'absurd.


Fa unes setmanes Arnaldo Otegi, factòtum de Bildu, va proposar que les forces independentistes de Catalunya, Galícia i el País Basc s'uneixin en una sola candidatura per a les eleccions europees. Otegi plantejava de confeccionar un programa de mínims per tenir una "potencialitat política enorme a Madrid i a Europa". Em va sorprendre, per clarivident la proposta, és d'aquelles bones idees que et sap greu no haver tingut tu mateix. Això li devia passar al president Puigdemont, que va avalar ràpidament l'oferta d'Otegi, i ho va titllar de "proposta intel·ligent" perquè "pot ser disruptiva en la fórmula política sobre la qual s'ha assegut l'estat espanyol". Sumem-hi els gallecs, balears, valencians... home, faria patxoca.

Però, i sempre hi ha un però, a ERC no li acaba de fer el pes. Ja ho va dir Joan Tardà, a qui sempre se li perdona tot perquè ens cau tan bé, que les esquerres han d'anar amb les esquerres i després Déu dirà. Un bon gerro d'aigua freda. La CUP encara està buscant-se la cua mentrestant. Res a dir, Esquerra té la seva estratègia, i sobre les enquestes sembla que va bé. I el seu èxit serà el del tot el país, imagino, doncs bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels.


Ara bé, diguem-ho clar: no sabem anar junts, sobretot perquè hi ha qui no vol. Si el PDeCAT i el món convergent, per entendre'ns, sempre vol sumar i els altres no volen, no ho podríem deixar claret ja? La gent, el votant, ja ho sabríem i no ens faríem il·lusions. S'estalviarien les crides a la unitat. Mireu, la via catalana és aquesta: anem fent i després cadascú paga la seva part de la nota, xarrups a banda. Part del desconcert del panorama polític actual prové d'aquesta falta d'estima, però sobretot de reconèixer el fet. Que sí, que hi ha aliances al Govern perquè hi ha un projecte comú, que és normal que hi hagi maneres de pensar diferents, però que hi hagi aquest al·lèrgia?

El context és el que és (presos, exiliats, embargats, 155, Parlament dividit, assetjament mediàtic...) i tot és molt complicat. Però el Govern ha de seguir governant, amb vagues i dificultats pressupostàries, i no pot defallir. Els partits que li donen suport han de fer la seva feina, amb el cicle electoral que ve a sobre. I tots hem d'entendre que tenir pressa no és ni bo ni dolent, però que el que cal segur és estar a totes i a tot arreu i sumar, sumar i sumar. Més arguments, més pes institucional, més polítiques que millorin la vida de la gent i més esperit per bastir la nació de valors reals i quotidians. L'independentisme, amb totes les seves arestes ideològiques, és sobretot un moviment democràtic. És legítim no estimar al company, però és d'idiotes no anar plegats quan cal.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més) i ara assessor de comunicació del PDECat. Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
20/10/2020

Omeprazol independentista

22/09/2020

La separació (convergent)

25/08/2020

Massa màgia per ser agost

28/07/2020

Política de Harley-Davidson

01/07/2020

Sumar zero no és sumar

02/06/2020

Aprofitem que som desconfiats

05/05/2020

La Catalunya desconeguda ja és aquí

07/04/2020

No tot anirà bé: culpable

18/03/2020

La debilitat

04/03/2020

Romàntic sí, idiota no

Participació