opinió

Gibraltar, una bella melodia

«A Catalunya, ja ho sabem, tant ens fa, el destí d'aquest racó d'Europa, i la cíclica indignació espanyola, amb ocasionals puntes de deliri»

per Jordi Bianciotto , 23 de novembre de 2018 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Recapitulem: els nacionalismes són anacrònics, els drets històrics no existeixen i cal respectar la integritat dels estats..., fins que, pam, Espanya hi torna amb la vella cançó de Gibraltar. Un territori indiscutiblement britànic des del 1713, és a dir, 265 anys abans d'aquesta Constitució de la qual emana, en teoria, tot l'ordenament de l'Estat.

Però, si els drets històrics són una entelèquia quan parlem de Catalunya, per què s'hi apel·la insistentment, i amb tota èpica, quan es tracta de Gibraltar? No és anticonstitucional, a banda de premodern, supremacista i molt lleig, això de ressuscitar remots contenciosos fronterers i pretendre territoris d'altri?


Aquests dies podem veure presentadors d'informatius parlant de la hipòtesi d'una "co-sobirania", com si fos una matèria que estigués al damunt de la taula. Perdó? Quina part del "no és no, gràcies" encara no han entès? A veure, el 1967 es va celebrar a Gibraltar un referèndum en què es proposava el traspàs del penyal a la sobirania espanyola amb una sèrie de singularitats. Hi va votar el 73,40% del cens i el no es va imposar amb una xifra no pas ajustada, el 99,64%, enfront deun 0,36% de sís.

Què ha plogut molt des del 1967? Tornem-hi, que no hi fa res: el 2002, es va repetir l'operació, aquest cop proposant-hi la co-sobirania. Amb una participació del 87,90%, els resultats van ser aquí, ep, més favorables als interessos espanyols: el sí es va enfilar fins a un apoteòsic 1,03%, enfront del 98,48% de gibraltarenys que es van estimar més continuar retent honors a sa graciosa Majestat Elisabet II.


A Catalunya, ja ho sabem, tant ens fa, el destí d'aquest racó d'Europa, i la cíclica indignació espanyola, amb ocasionals puntes de deliri, podem trobar-la fins i tot simpàtica. A banda que ens remet a la Guerra de Successió, on hi ha la clau de volta de tot plegat. Posats a posar el focus en episodis històrics revisables, pot ser que ho fem amb tots. Però, bé, ara per ara ens conformem amb poc.

Que soni, doncs, la bella melodia, aquell "Gibraltar español", que cantaven No Me Pises Que Llevo Chanclas, recordatori que les ferides en el cor de les nacions són universals, també per als espanyols. Versos dignes de les més belles pàgines de la poesia provençal, i que deien així:


"Si aquello de allí es Marruecos / y esto de aquí es España / no me explico, yo no entiendo / que esto sea Gran Bretaña"

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
25/09/2020

La pinça contra TV3

11/09/2020

Benvinguda Mercè

28/08/2020

Música sota el ràdar

15/08/2020

Salvar la música

01/08/2020

Adéu «Q Magazine»

17/07/2020

El lloc més segur del món

04/07/2020

El prestigi del pessimisme

19/06/2020

Un indestructible «Hallelujah»

05/06/2020

Tornem del futur

22/05/2020

Músics de quilòmetre zero

Participació