Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Tribuna Oberta

Ara és l'hora… del debat educatiu

«La majoria social catalana, la que respecta a tothom, els mestres, els pedagogs, ens mereixem aquest debat, perquè l’escola en el fons som tots nosaltres»

per Joan Pujolar, 21 de novembre de 2018 a les 17:44 |
En qualsevol règim democràtic la política educativa cal que sigui objecte de debat; potser no contínuament, però sí regularment. Però Espanya és com és, i a Catalunya no ens hem pogut permetre aquest luxe. Davant les contínues tergiversacions o falsificacions de la premsa del règim des de fa dècades, el debat educatiu a Catalunya s’ha portat amb sordina, especialment pel que fa al tema de les llengües. Hi ha professors que no segueixen les directrius? Hi ha estudiants que es neguen a parlar català? Hi ha pares que es queixen? Hi ha molts joves que el saben, però mai no el parlen? O molts podrien sortir parlant i escrivint millor totes les llengües (inclòs l'anglès)? Potser l'escola aconsegueix que els nens siguin bilingües, però no que s'estimin les seves llengües? Davant tots aquests temes, s’ha practicat fins ara l'estratègia habitual de gestió de conflictes: calma i discreció.

Ara el Departament d’Ensenyament ens ha sorprès publicant el document El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural. La iniciativa ha estat una sorpresa per a molts, i per a alguns un ensurt. Molts ho han interpretat dins la lògica de l’enfrontament Catalunya-Espanya, com una marxa enrere després d’anys de bullying mediàtic i polític, que des de fa un any s’ha convertit en bullying policial i judicial. Ens ho podem permetre, això d’obrir ara el meló de la immersió? L’altra cara de la pregunta és: fins quant ens podrem permetre de no obrir-lo.


El document conté tres elements principals de diagnòstic de la situació: 1) L’escola atén un alumnat cada cop més divers, 2) La interconnectivitat digital ha transformat totalment la forma com la gent es relaciona i aprèn, i 3) S’imposen les pedagogies centrades en l’aprenent i no en l’acció del mestre. I potser cal afegir-n’hi un quart: des que es va crear l’immersió ha canviat molt el que s’entén per “competència lingüística.” Ara el “plurilingüisme” és allò normal, no el monolingüisme. Les persones de forma “normal” aprenem diverses llengües o maneres de parlar alhora , i ho seguim fent al llarg de la vida. El document defensa que el punt de partida de l’escola han de ser totes les llengües que els estudiants hi aporten.

A partir d’aquí, el document desembolica tot un seguit d’idees, principis i mètodes sobre quins objectius d’aprenentatge lingüístic s’han de perseguir, com s’han de tractar les llengües pròpies dels estudiants, amb quines activitats escolars, i fins com s’han de reorganitzar els centres educatius i la relació del professorat de llengua amb el de les altres matèries. Es recorda que el llenguatge s’aprèn en TOTES les matèries, no només en les de llengües, i que aquest aprenentatge és el fonament de tots els altres. Es proposa que es generalitzi l’oferta (optativa) d’altres llengües estrangeres i també de les llengües dels immigrats. És important que l’escola mostri estima per totes les llengües dels estudiants i els ajudi a estimar-se-les. Finalment, insisteix molt en què les escoles s’han d’incardinar amb el teixit social local, sortir de les aules, proposar intercanvis amb altres centres i, en general, obrir-se a un món en constant transformació.

El document està essent polèmic dins les pròpies files del catalanisme perquè genera molts interrogants sobre l’ensenyament del català. Per bé que s’afirma reiteradament la seva condició com a “llengua vehicular“, de fet obre la porta a ensenyar algunes matèries en anglès o en castellà en funció de les necessitats de cada entorn social i dels objectius educatius. Alguns temen que això servirà només per “blanquejar” els mestres que van a la seva i no compleixen les directrius educatives i pedagògiques sobre les llengües d’ús (o no es veuen en cor de complir-les). Es donen més responsabilitats a directors de centre i mestres; però alguns creuen que això és passar-los una patata calenta, convertir-los en objectius del bullying nacional-constitucionalista. En definitiva, fa por això obri un forat pel qual s’acabi arraconant, poc a poc, el català.

És cert que caldrà aclarir moltes qüestions; però crec que el document és una bona eina per abordar els reptes que identifica. Cal dir que evita els grans debats de concepte: quasi no es parla de llengua pròpia, gens de llengua nacional, llengua comuna o llengua preferent. El text proposa un nou espai de debat que transcendeix la politiqueria i posa el focus en els estudiants, pares i mestres i les seves necessitats. En la meva recerca, he trobat testimonis de gent que deien que volien més castellà a les aules; però que alhora corrien a signar el manifest de #somescola davant dels atacs de Wert i els seus. Jo crec que la majoria social catalana, la que respecta a tothom, els mestres, els pedagogs, ens mereixem aquest debat, perquè l’escola en el fons som tots nosaltres, i aquesta conversa no la podem posposar més.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Joan Pujolar
Professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC. 
21/11/2018

Ara és l'hora… del debat educatiu

Participació