Opinió

Tots som bons

«Demostrem tots plegats que malgrat cometre errors sabem esmenar-los, demanar perdó. Rectificar. I sobretot demostrem que som capaços de respectar»

per Teresa Roig, 16 de novembre de 2018 a les 08:25 |
Aquesta és una afirmació que fa anys que vaig integrar (especialment en convertir-me en mare) i que procuro tenir present sovint. Per mi, per nosaltres. Ho procuro perquè si no, m’adono que les creences col·lectives m’arrosseguen a creure que (de veritat?) hi ha bons i dolents. Igual que en aquelles antigues pel·lícules de l’oest... I no. Per mi (almenys, i dubto que sigui l’única) tots som bons. Tots. 

Avui fa just una setmana que l’alzina de les casetes d’Encarnació ens va obrir la porta de casa seva. L’endemà d’un missatge de WhatsApp que em va trencar el cor. Volien tallar el bosc màgic (que és com li diu el nostre fill): la llar de desenes d’ocells, protagonista del frondós pati d’una finca desocupada que veiem cada dia pel camí a l’escola. I des de llavors, tot han estat corredisses. Ara, molt ben acompanyada per amics, estranys, coneguts, veïnes i saludats. Gent de tota mena que hem fet pinya amb el propòsit de salvar... De salvar-ho tot. Encara recordo l’emoció de la primera assemblea, dins l’espai, sota la pluja. Recordo que algú cridava “Que venen els dolents!”... Però ningú va córrer. I anit, vam celebrar-ne la quarta.


Tots som bons. Sí, ho crec. Però no tots fem el bé; el més correcte, moralment i èticament. N’hi ha que fan coses mal fetes. I molt. Coses com destruir unes edificacions històriques, talar arbres (alguns centenaris), no notificar als veïns les obres, retirar amiant sense previ avís (amb una escola bressol a 18 metres i una residència d’avis a 43), destruir un pulmó verd al cor de Gràcia, contribuir a un (de tants) projectes especulatius, donar permisos i llicències sense miraments, no posar-se d’acord per catalogar el patrimoni arquitectònic i natural de la ciutat o pretendre carregar-se una alzina de més de 250 anys. Fins i tot la quitxalla, que ha convertit aquest símbol en el seu arbre dels desitjos, ho sap. L’arbre trist, en diuen, perquè l’han deixat sol... 

Això, senyors i senyores, tot això, està malament. Molt. I jo em nego a pensar que els propietaris son uns malparits insensibles i uns cabrons pesseters, o que a l’Ajuntament només hi treballen dropos, incompetents o corruptes. Així que, si us plau, demostrem tots plegats que malgrat cometre errors sabem esmenar-los, demanar perdó. Rectificar. I sobretot demostrem, a nosaltres mateixos i als altres, que som capaços de respectar— a tots els éssers vius, siguin humans, animals o vegetals. Siguem allò que ens agradaria a casa nostra i al barri, també. Jo, crec, confio, espero, que puguem. Ningú vol ser el dolent de la pel·lícula, oi?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Teresa Roig
Teresa Roig (Igualada, 1975) és mare, escriptora, articulista i blocaire. Després de treballar en el sector audiovisual, actualment compagina l’escriptura amb la criança, en el marc de l'educació lliure i respectuosa. És autora, entre d'altres, de L'herència de Horst (Ara) Premi Setè Cel 2007, El primer dia de les nostres vides (Proa) Premi Roc Boronat 2010, i L'arquitecte de somnis (Columna/ Roca, 2013). Li agrada escriure sobre l'actualitat social i cultural perquè és com reflexionar-hi en veu alta, iniciar una conversa amb el lector i el món que l'envolta, per així (potser) aconseguir entendre'l. I entendre's. A Facebook.
14/02/2019

Seguim

16/11/2018

Tots som bons

06/09/2017

Pesat, present i... fotut?

26/07/2017

Res (per vacances)

12/07/2017

Quina merda

28/06/2017

Una de festivals

14/06/2017

(Amb) perdó (o no)

31/05/2017

Penso, per tant opino

17/05/2017

Entre foc i masa

03/05/2017

El dia de... la mare que els va parir

Participació