tribuna oberta

Democràcia sense veritat?

per Oriol Berenguer, 14 de novembre de 2018 a les 13:00 |

«La veritat oficial de la Fiscalia és una vulneració del dret fonamental a la informació veraç que confirma la paradoxa pròpia d'un estat autoritari: conculcar l'estat de dret per tal de fer complir la llei»

per Oriol Berenguer, 14 de novembre de 2018 a les 13:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La veritat s'ha convertit en un element central de la política actual. En poc temps ens hem familiaritzat amb la paraula postveritat per intentar definir la confusió actual que generen la multiplicitat de discursos sense contrastar que gràcies a la nova instrumentalitzat digital circulen a una rapidesa que no permet el consens fàctic, o que senzillament infravalora l'objectivitat necessària dels fets. No obstant, la manca de veracitat dels discursos públics no és una problemàtica exclusivament contemporània. Recordem els comentaris ja clàssics de Hannah Arendt al voltant de l'intent d’equiparació de fets i opinions, deixant els primers al nivell d'una interpretació subjectiva, teoria amb què intentava denunciar l'ús d'una propaganda capaç de substituir la veritat dels fets per una veritat creada des del poder polític.

I és en aquest punt que se'ns planteja un debat al voltant de la qualitat democràtica de les societats actuals, entesa no només com a respecte a uns determinats procediments sinó també com a consubstancial a determinats continguts i resultats. Jason Stanley, professor de Yale i autor de publicacions com How Propaganda Works o How Facism Works, amb el govern de Trump com a cas d’estudi, denuncia com en democràcies actuals s'utilitzen tècniques pròpies de règims autoritaris quan es tergiversen de manera sistemàtica els fets i atempten així contra els fonaments de la mateixa democràcia: actuar lliurement pressuposa conèixer la veritat i la democràcia pressuposa la llibertat dels individus.


És per això que la cerca de la veritat per part de la ciutadania a través d'un procés lliure i plural d'informació es configura internacionalment com un dret, regulat en l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, com a garantia de fugir de la veritat creada des del poder polític i que implica obligacions per part dels estats de garantir el drets dels ciutadans de ser informats verídicament. Un dret constitucionalitzat a l’estat espanyol a través de l'article 20 de la norma fonamental. Una regulació que està d’acord amb el que representa la veritat, pedra angular de la democràcia.

El judici oral sobre l'1-0 ha començat amb un escrit d’acusació de Fiscalia que ens torna posar sobre la taula el debat sobre els fets, sobre els límits de la seva interpretació o sobre la capacitat de crear-se una veritat paral·lela que els ignori. Una fase d'instrucció plena de traves per a la defensa i una proposició de prova quasi monopolitzada pels atestats dels cossos de seguretat estatals ens fan preveure que la veritat processal (aquella que es determina en el mateix procés judicial a través de la pràctica de les proves presentades) poc tindrà a veure amb una visió imparcial i objectiva dels fets.


El resultat, de moment, és una acusació sobre rebel·lió o sedició que mereix una capacitat interpretativa del codi penal que escapa a qualsevol plantejament garantista del dret. Però el que ens hauríem de preguntar no és només per actuacions judicials que posen de cap per avall els fonaments de l’estat de dret, sinó com pot ser que socialment s'aguanti una imputació, i ara acusació, que contravé el mínim sentit comú de qualsevol observador imparcial. M'explico: seria possible aquest procés judicial si una majoria d’espanyols no consideressin adequades les qualificacions jurídiques a uns fets no controvertits? I és que el principal perill dels presos polítics i de la resta d’acusats no és ja aquest judici adulterat que acabarà irremeiablement a Estrasburg, sinó un debat públic que legitima aquestes acusacions, que des de l’estat i amb la complicitat de mitjans de comunicació i determinades forces polítiques han posat tots els mitjans de difusió al seu abast per escampar la creença, entre d'altres qüestions, de què hi va haver violència i un cop d'estat durant els fets de l’octubre republicà.

Una veritat "oficial" que res té a veure amb els fets. Una vulneració del dret fonamental a la informació veraç que confirma la paradoxa pròpia d'un estat autoritari: conculcar drets fonamentals i, per tant, l'estat de dret, per tal de fer complir la llei. Malauradament, la veritat no es presenta a l'estat espanyol com un dret, sinó com una necessària lluita democràtica i emancipadora en favor dels drets civils i polítics a la que hi estem obligats per mirar de capgirar el sentit d'una sentència condemnatòria ja predeterminada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Oriol Berenguer
Oriol Berenguer (Lleida, 1978). Advocat, i actualment coordinant la Fundació Banc dels Aliments Comarques de Lleida. Membre de junta a Òmnium Lleida. A Twitter @oriolberenguer
Més articles de l'autor
14/11/2022

Dret de protesta i reforma del codi penal

10/01/2022

L’herència de Rawls per a la convivència i la justícia social

19/11/2021

La inseguretat alimentària i la importància del Gran Recapte

03/02/2021

Per què no hem de malbaratar els aliments?

10/12/2020

L'alimentació adequada, dret humà

14/11/2018

Democràcia sense veritat?

Participació