Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Quan no passa res

«Els problemes a Espanya han arribat quan s'ha intentat institucionalitzar democràticament una enorme i podrida organització»

per Xavier Roig, 3 de novembre de 2018 a les 20:00 |
Una de les característiques dels països endarrerits és la percepció fatalista que té la població respecte de la realitat social i política. Quan la gent d'un país percep que, passi el que passi, no succeirà res que porti a canviar les coses, aleshores aquell país esdevé una rèmora. Un desastre.

És el que ha tingut lloc a l'Amèrica Llatina durant molts anys -aquella terra que, en lloc de ser conquerida per anglosaxons, tingué la mala sort de ser empastifada per hispans-. Doncs bé, aquest desastre és el que està tenint lloc a Espanya. Pel que sembla, no podia ser que la mestra del desastre sud-americà quedés enrere, avantatjada pels alumnes.


La Transició, certament exitosa els primers vint anys de la seva existència, ha aconseguit allò que ni Franco va reeixir a construir: l'argentinització d'Espanya. Mentre va viure el dictador tot era possible. Però la població anava, més o menys, blindada. Sabia que la situació era irregular, per tant res es prenia seriosament.

Els problemes a Espanya han arribat quan s'ha intentat institucionalitzar democràticament una enorme i podrida organització. Quan en lloc de canviar i girar pàgina -jo mateix hagués estat disposat a fer amnèsia- es va optar per la barra. Per la insolència que porta a insultar la intel·ligència dels altres. Aquest vici, altre cop, tant espanyol.

És així que avui arribem a barbaritats tan grans que es feien difícils d'imaginar fa uns anys. El rei emèrit cobrava, i cobra, comissions, ara ja se sap, i no passa res. Tenia una amant orientada a la corrupció, i no passa res. L'actual rei surt per la televisió i llegeix un discurs propi de Fuerza Nueva, i no passa res.

Els ministres delinqueixen i no passa res. La justícia està subornada, i no passa res. Els polítics es reuneixen amb delinqüents, i no passa res. La premsa està subornada pel poder polític, i no passa res. Etc. La llista ja és típica de república tercermundista bananera.


Allò que té lloc a molts països civilitzats -un escàndol es publica a la premsa i el tema s'aclareix- aquí no val. Es reuneix una antiga ministra amb un policia corrupte que manegava la porqueria de l'estat, hi ha registres de veu de les converses, etc. i la fiscalia no actua. I aquest cas és paradigmàtic.

Quan el poder no actua d'ofici davant un fet clarament delictiu, s'està llençant un missatge clar: t'hi posis com t'hi posis no hi ha res a fer. A mi, aquest tipus de països -es diguin Espanya o es diguin Manolita Chen- no m'interessen. Vull fugir-hi. No vull viure en llocs sense esperança.

Em sembla haver-ho escrit aquí altres cops. Aquest columnista no és independentista. Vull dir que, potser, no ho sé, si fos escocès, no m'interessaria ser independent. I si fos californià, tampoc. O, fins i tot, mirin els que els dic, si fos rossellonès. Però resulta que estic enganxat a un lloc que no em reporta el que em reportarien aquests altres estats. Espanya em costa més del que rebo, en tots els sentits.

Per això sóc, simplement, separatista. És tan senzill com clar: no vull formar part d'Espanya. Perquè, a sobre, ens perjudica. En tots els sentits: econòmic, moral, ètic... La Transició ens ha espanyolitzat. I així no podem seguir. Ja sé que els catalans no som millors que la resta d'espanyols. Però és que jo vull canviar. I com que Espanya no m'ofereix esperança perquè no vol millorar (perquè, passi el que passi, la merda hi romandrà), m'interessa fugir. I ara més que mai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
16/03/2019

Roma no paga a traïdors

02/03/2019

«Vagos y maleantes»

16/02/2019

Eleccions: la fi d’algunes menjadores

02/02/2019

Comença la mascarada

19/01/2019

Simplement anticatalana

05/01/2019

Escollir els millors

15/12/2018

Sense bombolles de Freixenet?

17/11/2018

Justícia: senyals negatius i positius

03/11/2018

Quan no passa res

20/10/2018

Els jutges incompetents

Participació