Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
opinió

Desobediència «is coming»

«La desobediència civil i la mobilització ciutadana impliquen acceptar quines conseqüències individuals poden tenir desobeir i mobilitzar-se»

per Oriol de Balanzó, 28 d'octubre de 2018 a les 19:38 |
Fa una setmana a l'assemblea de socis compromissaris del Futbol Club Barcelona un bon nombre dels presents va queixar-se contra la proposta de redisseny de l'escut del club. La protesta va anar acompanyada per frases plenes de “tenim el dret de decidir”, “volem un referèndum” i crits de “volem votar!”.

Aquest fet seria anecdòtic si no fos perquè és simptomàtic. En pocs anys, l'exercici de la democràcia participativa i directa, la corresponsabilització individual en la presa de decisions que afecten el col·lectiu ha traspassat els marcs reduïts per convertir-se en part de la cultura popular catalana.


Recordo també un grapat d'antigues militants de Convergència Democràtica de Catalunya reclamant “una assemblea” per “poder votar” el nom amb què s’havia de refundar el partit, en contra de la decisió presa en primera instància per la direcció convergent.
 
El 2012 la “gran preocupació” al Parlament de Catalunya que omplia debats era si resultava pertinent que els diputats de la CUP anessin a la cambra amb samarreta. I si en David Fernàndez s’havia passat de la ratlla en titllar de “gàngster” Rodrigo Rato i mostrar-li l’espardenya divina. Avui Rato és a presó i Fernàndez és una figura que desperta un consens gairebé unànime en la població.
 

Sovint, en aquest fòrum de debat accelerat i fascinant que és Twitter, la gent s'interpel·la preguntant-se si, veient on som, no hagués estat millor optar per renunciar a la no-violència i el pacifisme com a eix vertebrador del sobiranisme català. “Així ens va per ser no-violents”. En efecte. Així ens va: tenim majoria independentista (una vegada més) al Parlament perquè som no-violients.

El moviment autodeterminista és més gran ara que fa 10 anys, precisament perquè combat la violència sempre. Em pregunto: Hi hauria més o menys independentistes si s'hagués optat per la violència? Els que no són partidaris de la independència, serien més o menys a prop de pensar que podrien viure en una Catalunya independent tot i no ser la seva opció? S'hauria pogut celebrar l'1 d'octubre amb tota la xarxa ciutadana funcionant en perfecta sincronia si els violents haguéssim estat nosaltres?
 
El problema no és la no-violència. La no-violència funciona quan hi ha un objectiu definit. L'1 d’octubre es volia fer un referèndum. Objectiu clar. A partir d'aquí l'estratègia no-violenta depèn de la creativitat, el coneixement i l'ètica dels que la porten a terme. Ara mateix no hi ha objectiu a l'horitzó.

En podríem enumerar alguns possibles: portar l'Estat a una taula de negociació oberta, fer un nou referèndum, proposar diversos referèndums o un multi referèndum on es pregunti sobre la constitució catalana (o sobre la monarquia, o sobre el que calgui), alguns dirien que simplement pressionar per fer efectiva la república...
 
Sigui com sigui durant els mesos de judici contra els líders independentistes i en la posterior sentència condemnatòria la no-violència estarà en el centre del debat. Però continua sent essencial un altre terme: transparència. Tant en els objectius com en què poden comportar un cop assolits.
 
Cal parlar clar: la independència és una oportunitat. Però no és una garantia. Pot ser que hi hagi pèrdua i dificultats. De ben segur que el sistema canviarà costosament. En quant de temps? No ho sé. Potser poc. Però jo vull canviar aquest sistema injust. I la independència és un vehicle, una eina.
 
Però preguntem-nos: on no es podran mantenir les pensions perquè el sistema les aboca a la desaparició? L'estat espanyol. On et persegueixen fins a ficar-te a presó si qüestiones el sistema? On es defensa i blinda la ultradreta per sobre la resta de ciutadania? On es rescaten els bancs i s'accepta que no tornin els diners a la població amb total impunitat? On quan governa la suposada esquerra s'apugen les cotitzacions als autònoms? On s'enganya la població dient que el salari mínim puja a través dels pressupostos generals? Quin estat juga amb les quotes de persones refugiades per fer-se propaganda cap a un costat o l'altre? Quin estat és capaç d'humiliar i menystenir part de la seva població perquè això dona vots? Prou.

Si us hi voleu quedar perquè "ja ho coneixeu" i "no estem tan malament" és la vostra opció, no la meva. De la mateixa manera espero que la independència sigui un cop prou fort com perquè els nostres germans espanyols despertin i reclamin un canvi de paradigma i sistema.
 
Perdoneu el pamflet. Tornem al tema. Els darrers anys han estat sobretot d'aprenentatge. La desobediència civil i la mobilització ciutadana impliquen acceptar quines conseqüències individuals poden tenir desobeir i mobilitzar-se. Això ja ho hem après. També impliquen teixir confiances més enllà de l'evidència: un any després sabem de primera mà que l'exili a Brussel·les i la construcció de les defenses dels exiliats comença de la mà de Jaume Asens. Persona íntegra, amb ètica i coneixement. I regidor de Barcelona en Comú.

Què vull dir amb això? Que si es vol que l'Estat entengui que la població catalana no cedirà cal depassar qualsevol temptació de clubs exclusius, cal trenar, cal “pensar fora de la caixa”. Fa un any de l'1-O, del 155, de la presó i l'exili. La tardor no serà calenta però les oportunitats tornaran a sorgir a la primavera. I una cosa està clara: The north remembers.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
17/03/2019

Marchena, el gran improvisador

03/03/2019

Què faran els partits després del judici?

17/02/2019

Espanya té dues opcions

03/02/2019

No respongueu les mentides, hi sortireu perdent

20/01/2019

Periodistes, alceu-vos

06/01/2019

​El resultat del judici també depèn de nosaltres

23/12/2018

L’independentisme necessita un «reset»

09/12/2018

Sóc un feminista de fireta

25/11/2018

Necessitem un nou 1-O

11/11/2018

Dones, no ens deixeu parlar

Participació