Opinió

Gent que escriu (encara)

«Allò que no es coneix no s'estima: i una carrera literària ha de tenir també arrelament en la terra que en creà la llengua, i vital simpatia amb la gent que la serví»

per Josep Vallverdú, 23 d'octubre de 2018 a les 21:30 |
La generació que començà a remenar la cua amb escrits dins els anys cinquanta és la meva: un dia coneixies Pedrolo; després, un Jordi Pujol carregat de doctrina fonamental; un altre, la Capmany, Triadú o Sarsanedas; un altre. Joan Fuster; et feies amb els esforçats editors, distribuïes papers de Joan Ballester, estrenaves una peça de teatre i publicaves un llibre, tot en català, per irada sorpresa del professor de FEN de l'institut on treballaves. Allò no era gens correcte: pertanyies als vençuts, no només perquè t'ho deien, sinó perquè era veritat, i et tocava recompondre el que podies amb filagarses del poc que quedava.

Quedava, això sí, la sang, mai abatuda, dels vells; vaig fer de mínim ajudant de Jordi Rubió un any, vaig acompanyar Vicens Vives en viatges a Ponent, vaig tractar Gaziel, i, escoltar Riba, Sagarra, Serrahima, i Pla i Espriu, i Casacuberta, Tasis i Jordi-Pere Cerdà.


Duia encara clavat a les orelles el tro dels bombardeigs que ja em vinculava amb els que havien escrit, pertanyents a generacions anteriors; considerava necessari no perdre el contacte, marcar una línia continua, sense cap trencament: els que foren exiliats tornaven o ens n'arribaven productes literaris. Es deien Rodoreda, Tísner, Màrius Torres, Xavier Benguerel, Pere Quart. Els represaliats treballaven obscurament, arrabassada i esborrada llur representativitat d'abans: així visitàvem Joan Petit, o Alexandre Galí, en despatxos editorials, i ells ens deien coses saboroses i ens enfortien amb l'exemple tossut de fidelitat.

Ens trobàvem, els d'aquelles generacions de postguerra, sense ruptura per raons d'edat: al costat d'un venerable intel·lectual que havia viscut la Mancomunitat, apareixia, despert tothora, Joan Triadú, un tal Espinàs, o un tal Vicent Andrés Estellés, una Montserrat Roig, un xicot de crit violent que es feia dir Raimon, i uns altres sorprenents poetes: Jordi Sarsanedas i Miquel Martí i Pol. Tots, però, manteníem els vincles amb la tradició immediatament anterior, no oblidàvem res del que els que ens precediren deien o feien. Estàvem joiosos de tenir uns referents, encara que ens sentíssim inclinats a girar un xic el timó, perquè cadascú té la seva personalitat i no era pas el cas de copiar. La continuïtat era per a nosaltres garantia; érem contemporanis d'un bon grapat, i coetanis de molts més.

Ara trobo a faltar la línia sostinguda, detecto una solució de continuïtat. Les noves generacions donen menys exemples de relligament amb els que els han precedit, i no pas cinquanta anys enrere, si no fa quatre dies: tabula rasa? Només perquè és d'una generació anterior ja no compta; la persona, l'obra, ja no és tinguda en esguard, si no és a l'hora d'un estudi acadèmic.

És un capteniment perillós, perquè esborra del magí dels nous no pas les realitats passades, sinó quelcom de perenne i pervivent, que no pot llançar-se per la borda. La generació de la resistència cultural no demana pas protagonisme, ja va fer el que havia de fer en el seu moment, però entre els joves es comença a crear una identificació entre els que feren la guerra -que pesats! - i els que, fa trenta o vint-i-cinc anys, estaven donant testimoni de fidelitat enfront de l'opressió, des d'unes compromeses carreres d'escriptors, professors, editors, cantautors, periodistes, promotors o mecenes. Sense ells, la resistència cultural i el redreç no s'explicaria. Foren conseqüència de la guerra, de la repressió posterior.


Una Història de primer falsejada, després explicada només parcialment, la banalització dels mitjans i un individualisme exagerat ha menat al protagonisme d'unes generacions que, en part, manquen de referents de continuïtat. Allò que no es coneix no s'estima: i una carrera literària ha de tenir també arrelament en la terra que en creà la llengua, i vital simpatia amb la gent que la serví.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
23/10/2018

Gent que escriu (encara)

28/03/2018

La sort que tenim

19/01/2018

Quiròfan?

09/10/2017

Dos homes dolents

15/09/2017

Dignitat vs. escarni

04/09/2017

Un os a Os

22/08/2017

Anem de shopping

30/07/2017

Sobre el despoblament

21/07/2017

Un gest

Participació