Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
la veu de nació

Partits polítics? I tant!

«En el mentrestant, el procés necessita endreça. No es pot fer sense eines, no es pot fer sense ideologies ni programes, no es pot fer sense partits»

per Ferran Casas, 19 d'octubre de 2018 a les 20:00 |
El PDECat té 439 alcaldes i alcaldesses. La immensa majoria d'ells se la va jugar perquè l'1-O els ciutadans poguessin votar "com sempre" arriscant-se a querelles i inhabilitacions. Per poder fer el referèndum no hi va haver urna o papereta que no passés per les mans de militants d'ERC qui, juntament amb el Govern, va fer-se càrrec de la logística i de repartir-les arreu del territori. La CUP tenia a punt la seva estructura i els seus militants per anar a defensar on calgués la República el 27 d'octubre si l'executiu hagués intentat fer-la efectiva.

Aquesta feina, la determinació i assumpció de riscos que els partits republicans van mostrar en un moment clau -i que els ha costat l'exili, la presó i el processament de diversos dels seus dirigents- no ha evitat que en un sector de l’independentisme hagin fet forat afirmacions com ara que el partits "sobren", que són una nosa a "superar" pel seu electoralisme i que, si el procés no avança i Catalunya no és una República, és perquè han posat "pals a les rodes". Les manifestacions convocades pels CDR aquest divendres a la tarda davant les seus del PDECat i ERC (i no davant la delegació del govern espanyol, el TSJC, la Fiscalia o les seus dels partits del 155) en són una mostra més.


I aquesta és, al meu entendre, una deriva perillosa de l'independentisme si aconsegueix trobar ressò més enllà dels enfadats i decebuts de guàrdia, que en tot moviment hi són. Els partits, també els republicans, arrosseguen problemes, esclar que sí. En alguns casos derivats d'haver-se finançat de forma irregular i poc transparent durant anys, de tenir dirigents que actuen moguts bàsicament per l’interès de mantenir o guanyar hegemonies o de ser poc permeables als que no en són militants i fomentar poc la meritocràcia. Però són eines necessàries en democràcia, imprescindibles en una de model liberal. Només cal veure les més "sanes" del nostre entorn. Són necessaris per assegurar la rendició de comptes, tant dins com fora de les organitzacions, i també per fomentar i enriquir el debat ideològic, necessari en les societats avançades.

Quan el discurs antipolític triomfa en un context de crisi o desencís no acaba imposant-se un poder popular virginal i honest, sinó que acaba fent-ho el populisme o el cabdillisme. D’exemples n’hi ha tants com vulgueu. El populisme del "ni de dretes ni d'esquerres", el populisme de la política amateur i sense preparació per gestionar administracions que han d'assegurar el benestar i la igualtat d'oportunitats, i el populisme que actua a partir de l’emoció i no de la raó, és el que explica l’ascens de l’extrema dreta, de moviments com el de Beppe Grillo a Itàlia o d’algunes esquerres llatinoamericanes.

L'independentisme volia una república per la tardor passada i tots els astres es van alinear i van assumir riscos (també les entitats i molta gent no vinculada a cap organització social o política que, individualment, es va implicar) però un any després Catalunya no ha aconseguit ser un estat. El moviment ha avançat i hi ha etapes sobre les quals ja no tornarà. Però també ha pagat un preu alt a canvi d'aprenentatges valuosos sobre quins són els límits d’un procés que es vol inclusiu i pacífic, de quina és la reacció de l'Estat i dels poders econòmics i de l'abast de la implicació internacional en tot plegat. Un any després, també queda clar que la independència no és per ahir. Ni tan sols per demà. Que la fruita no està encara prou madura i que cal ser-ne més, ser-ne més però seguir avançant per aconseguir mandats que siguin inapel·lables i que forcin la mediació que aquesta mateixa setmana demanava el president Quim Torra.

I en aquest mentrestant cal endreça. No es pot fer sense eines, no es pot fer sense ideologies ni programes, no es pot fer sense partits amb milers d'alcaldes i regidors donant la cara. Perquè no som en un moment de fronts nacionals de tot o res desproveïts d'ideologia com ho va ser Junts per Sí o de grans moviments entorn una sola persona. Jordi Pujol va ser el darrer que ho va aconseguir i el seu zenit aconsella no tornar-hi a caure. El procés ha canviat molt el panorama del país, també políticament. I seguirem veient canvis i com van emergint nous actors. Però no hi sobren ni persones ni estructures. Tampoc els partits.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
06/12/2018

​El desencaix constitucional

30/11/2018

Vox i la nova dreta

16/11/2018

Renunciar al que més suma

09/11/2018

Barcelona populista?

02/11/2018

Cinc conclusions després de la venjança

26/10/2018

El rei de la Moncloa

19/10/2018

Partits polítics? I tant!

12/10/2018

Pagar la Fanta dels pressupostos

05/10/2018

El Parlament és sobirà!

28/09/2018

Lectures de l'1-O, encara

Participació