Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

La revolució pendent

«Rompre amb el franquisme, tan i tan i tan present encara a la societat espanyola, és la revolució que té pendent Espanya»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 17 d'octubre de 2018 a les 22:00 |

La situació del govern espanyol actual és la millor expressió de la realitat de l’Espanya contemporània. El PSOE, el partit històric de “l’esquerra” espanyola compta tan sols amb 84 escons propis d’un total de 350. Ben lluny, dons, dels 176 exigibles per a disposar d’una majoria absoluta. I com pot ser que, amb un nombre tan exigu de parlamentaris, governi el PSOE? L’explicació és ben senzilla: els socialistes espanyols han comptat amb el suport de Podem -l’única formació política estatal que defensa un referèndum on el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur- i també amb el vot favorable de la diversitat de formacions polítiques que representen el caràcter plurinacional de l’estat espanyol i que en constitueixen la seva perifèria geogràfica, perfectament delimitada i identificable.

La idea d’un reconeixement elemental i bàsic de la diversitat només es fa present en un acord d’investidura en el qual conflueixen les formacions progressistes estatals amb els partits nacionals. Un acord d’aquestes característiques, on participessin tots els partits no espanyols, és del tot impensable si s’hagués hagut d’investir un president del PP  o de Cs. Aquestes dues formacions polítiques, atiat encara més el foc d’un patrioterisme barroer amb l’aparició de Vox, s’han llançat a una cursa esbojarrada de radicalització nacionalista, en una competició forassenyada que sembla no tenir aturador, fonamentada en la institucionalització permanent de la mentida, a veure qui la diu més grossa. I les aboquen, a tort i a dret, de l’alçada d’un campanar.



No cal dir com aquesta rivalitat quotidiana, que titllaríem d’infantil si no fos que no és un joc de criatures, afecta i condiciona, enormement, el govern del PSOE. La societat espanyola és, majoritàriament, molt nacionalista, però no ho sap, o bé no se n’adona, o no vol prendre’n consciència. Espanya ha fracassat com a estat-nació en la mesura que no ha aconseguit d’assimilar les diverses nacions existents a l’interior del seu estat fins al punt de fer-les desaparèixer com a tals, tot espanyolitzant-les completament. I si bé és cert que hi ha territoris com Aragó, Astúries, Canàries o la mateixa Andalusia, on l’assimilació ha fet ja força camí en el recorregut traçat, no es pot dir el mateix dels Països Catalans, del País Basc i de Galícia. Partits d’aquests territoris, juntament amb Podem, són els que fan possible l’existència d’un govern que no sigui d’ultradreta.

Desballestat l’imperi colonial espanyol a Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania, la identitat nacional espanyola sembla voler afirmar-se en la negació de les altres identitats que encara queden dins el seu estat. Fa tot l’efecte que les necessita per a ser i que no és capaç d’imaginar-se ella mateixa sense unes nacions concretes, sobretot la catalana. Contràriament, nacions com la catalana ja fa temps que es visualitzen externament, es veuen internament i s’imaginen pràcticament sense Espanya. No els cal Espanya per a ser plenament o per a completar o donar sentit a la pròpia identitat nacional. Poden prescindir-ne i alçar el vol.

Fins ara, ningú no havia posat en qüestió la continuïtat de l’estat espanyol en la seva composició actual. Però el procés d’emancipació nacional que ha començat el poble de Catalunya ha fet trontollar, per primer cop, els fonaments de l’estat. Catalunya ha plantat i continua plantat cara a l’autoritarisme, l’etnicisme i la mentida. El sistema de partits polítics a Espanya és tan bèstia, per dir-ho en termes zoològics, que més enllà del PSOE no ve el centre liberal, ni la dreta conservadora, sinó l’extrema dreta franquista, xenòfoba i ultranacionalista. El buit ideològic i electoral que hi ha entremig és d’unes dimensions oceàniques.

Rompre amb el franquisme, tan i tan i tan present encara a la societat espanyola, és la revolució que té pendent Espanya. Aquesta ruptura no és només tallar amarres amb el passat, sinó, especialment, mirar el futur i convertir Espanya en un estat realment democràtic que reconegui la seva composició plurinacional. No la collonada de “nació de nacions”, expressió pensada per a fugir d’estudi i no afrontar la realitat, sinó el reconeixement que el Regne d’Espanya inclou, en l’actualitat, nacions distintes, cap de les quals no forma part d’una altra, ja que, en aquest cas, deixaria de ser una nació per a ser tota una altra cosa.


La revolució pendent és una revolució democràtica que només pot expressar-se, finalment, en clau plurinacional. El PSOE hauria de ser prou valent com per tenir el coratge d’admetre aquesta realitat sense subterfugis. Si no ho fa, sempre estarà a mercè dels capricis, obsessions i fòbies de la ultradreta nacionalista espanyola, de la qual, fatalment, acabarà depenent des del punt de vista emocional, talment una joguina inofensiva. Funcionarà sempre amb el fre de mà posat, amb la por al cos que no l’acusin d’antipatriota, mal espanyol o traïdor. Clar que si, al final, el PSOE tingués la valentia de protagonitzar aquest canvi radical de mentalitats, seria el primer cop en la història que aquest partit, socialista i obrer, fundat el 1879, pren part en un revolució, ni que només sigui, fonamentalment, una revolució democràtica.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
05/12/2018

Aquell 6 de desembre

28/11/2018

Gibraltar, com sempre

21/11/2018

Unitat de destí ferroviari en l’universal

14/11/2018

Una mica d’ordre, sisplau

07/11/2018

El gran buit

31/10/2018

Brasil, la samba ultra

24/10/2018

L’altre Saladrigas

17/10/2018

La revolució pendent

10/10/2018

Recordant Llompart

03/10/2018

Va de Mossos

Participació