opinió

L'única sortida

«No podem ser negacionistes, on s’és vist que la part feble negui les seves victòries o les seves millors cartes?»

per Jordi Cabré, 8 d'octubre de 2018 a les 21:30 |
Ja que tothom parla del "relat", facin cas dels qui escriuen relats: no hi ha cap narració possible, en el cas de Catalunya, que no passi per posar en valor la declaració d’independència del 27 d’octubre. Per què? Repassem: Portem dècades i segles dient que la causa catalana neix d’una pèrdua de drets i llibertats el 1714, una segona tanda repressora el 1923 i una última de feixista el 1939.

En tots tres casos, sempre s’ha contraargumentat que aquest xoc no era "d’independència versus unitat d’Espanya", sinó que sempre es podia entendre que el xoc era per “dues idees d’Espanya": la uniformista i la plurinacional (o, si ho volen entendre així, la de Felip V contra la de Carles d’Àustria; o la dels republicans contra els franquistes; etcètera). Fins i tot aquest debat es podria estendre al cas de Macià i de Companys, i les seves proclamacions sempre amb l’apèndix "dins del marc de...".


Per això el "procés" que hem viscut aquests anys és una altra cosa. Tota una altra cosa. Tot un altre relat. Mai a la història no s’havia alçat, a Catalunya, un moviment majoritari explícitament independentista. Mai. Ni tan sols amb la victòria de Macià (municipals) l’any 31, que s’hi assemblava relativament, perquè ERC no duia res d’això al programa electoral (tot es donava per “sobreentès” els anhels s’interpretaven).

Tampoc no és el cas de les autonòmiques del 32, que tot i que van obtenir-se 56 (de 85!) diputats per a ERC, aquesta victòria només feia que ratificar una autonomia de feia un any. Per tant la proclamació del 34 de Companys no tenia, malgrat el conservadorisme del govern espanyol, cap mandat.

Només l’any 2017 Catalunya ha comptat amb un govern independentista, una majoria independentista al Parlament, una aliança inèdita entre liberals i esquerres (i fins i tot conservadors i antisistema) independentistes, un mandat explícit al programa electoral, un referèndum unilateral amb victòria i una proclamació de la república votada en seu parlamentària. Només el 2017 ho hem tingut tot. Tot.

Només el 2017 s’ha vençut, ni que sigui políticament, la resistència de l’Estat a través d’escletxes plenament democràtiques. Arribant a la declaració del 27 d’octubre, on s’arriba tard i malament i quasi sense alè, però s’hi arriba. S’hi arriba. D’aquí el pànic de Rajoy ("¿pero la han declarado o no la han declarado?", pregunta fins a tres cops, fins i tot per carta), d’aquí la intervenció indigna de Felip VI, d’aquí la intervenció directa sobre bancs i empreses, d’aquí el 155 i la repressió general.


El "gran tema" per a Espanya era que políticament no hi hagués un acte de trencament, tant si era "efectiu" com si aconseguien evitar la seva efectivitat (com van aconseguir) fent-nos por. El que volien evitar era l’acte en si, l’emancipació verbal, l’acreditació d’una voluntat expressada sobiranament per primer cop a la història des del 1714.

Suposo que s’entén ara que renunciar a aquest relat és, per a aquest moviment, tot un suïcidi. Què vol dir això? Que en un país normal, la declaració del 27 d’octubre figuraria ja en una vitrina del Palau de la Generalitat o del Parlament. Que aquesta és la nostra carta de presentació, la base de tota negociació possible (si és que n’hi pot haver alguna), les nostres credencials, allò pel qual hem arribat tan lluny i pel qual representa que anàvem plorant cada 11 de setembre.

No hi ha cap relat alternatiu que s’aguanti, si no és el relat de la rendició (i que no se’ns vulgui dir). Per això és urgent el Consell de la República, per això a Europa el president Puigdemont ha de parlar més del 27-O que de l’1-O, o com a mínim n’ha de parlar amb la mateixa intensitat. No hi ha cap "unitat" ni cap Crida ni cap reclama a la comunitat internacional que es pugui articular si no és per a obrir el següent capítol d’aquest relat, i no d’un altre relat alternatiu.

No hi ha relat alternatiu. Ni tan sols això que dic és incompatible amb la negociació amb el govern del PSOE, tot el contrari: hem de negociar començant per aquí, pel que ha succeït, pel que hem votat i pel que hem declarat. No podem ser negacionistes, on s’és vist que la part feble negui les seves victòries o les seves millors cartes?

No podem posar el "momentum" en una sentència, perquè el nostre "momentum" ja va passar (que no sigui jurídicament “efectiva” la República no vol dir que la seva declaració no sigui vinculant políticament). I perquè tot “momentum” futur ha de ser polític, i no només judicial.

Tota la resta és negociar perdent, o adaptar-se a unes normes sempre controlades (tramposament) per Espanya, o bé renunciar a uns actius únics a la història: i aquests actius únics, si no s’administren prou bé i amb prou respecte, donaran pas a un canvi radical en el nostre sistema de partits. O a una mediocre derrota, decadent i cínica, però garantida per dècades. Escullin.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Cabré
Escriptor, advocat, expert en gestió pública. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals. El seu últim llibre és Canvi cultural: retrat d'una generació, a edicions Pòrtic. A Twitter: @jordicabre.
22/10/2018

Full de ruta

08/10/2018

L'única sortida

24/09/2018

Freedom for Maragall

10/09/2018

Inflem les bombolles!

28/08/2018

Relat Barcelona (1)

13/08/2018

Autoritarisme és derrota

16/07/2018

S’havia de dir Crida

02/07/2018

«Declare independence»

18/06/2018

Això del PDECat

04/06/2018

Això de Pedro Sánchez

Participació