Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Opinió

Va de Mossos

«No podem fer regals innecessaris a l'enemic, però tampoc no hem d'assumir ni el seu llenguatge, ni la seva visió dels fets, perquè sempre aniran en contra dels nostres interessos»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 3 d'octubre de 2018 a les 22:00 |
Enguany ja fa 45 anys que vaig sentir parlar, per primer cop, de conceptes com ara "policia democràtica catalana" o bé "policia al servei dels ciutadans". Era la tardor de 1973, en un lloc tan sorprenent pel context com la presó Model de Barcelona. I, per a ser més precisos, a la cel·la d'en Miquel Sellarès, que no es cansava d'insistir en la necessitat que la Catalunya democràtica del futur disposés d'una policia pròpia, formada en els valors democràtics i entesa com a servei públic per a la protecció de les vides, els drets i les propietats de la gent.

No cal dir que l'escenari i el moment històric en què es produïen les prèdiques -la detenció dels 113 membres de l'Assemblea de Catalunya-, les investia d'un cert aire exòtic, irreal, estrafolari i tot, ja que ningú no parlava d'aquests temes. Sellarès va ser el primer director general de seguretat ciutadana de la Generalitat, el 1983, i a ell es deu que els Mossos siguin avui una policia ordinària i integral, professional i moderna i no un element folklòric de copalta i espardenyes de veta, com alguns pretenien.


Aquell dilema sobre quina havia de ser la funció dels Mossos -se'n qüestionava fins i tot el nom, que era considerat inadequat, tot i ser una de les policies més antigues d'Europa, anterior a la gendarmeria francesa, als guàrdies civils espanyols o als carrabiners italians- indicava l'absència clamorosa de gent del país preocupada pels temes de seguretat i defensa, tan imprescindibles en una societat moderna. Durant els atemptats de l'agost de l'any passat, així com durant el primer d'octubre, es va poder veure clarament quin tipus de policia eren els mossos, tan diferents, per història immediata i per valors, dels cossos i forces de seguretat de l'estat.

L'11 de juliol de 1994 s'aprovava la Llei de la policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra, doble denominació correcta, tant l'una com l'altra, i no pas la de "policia autonòmica", que sentim a dir encara avui, en relació a un cos que ja existia segles abans de l'estat espanyol de les autonomies i que va tenir un paper important fent fracassar el cop d'estat franquista el juliol de 1936, al Principat. Sobretot durant les primeres promocions, van ser molts els joves d'ambdós sexes que van incorporar-se al cos, desitjosos de servir el seu país a través d'una institució nova i modernitzada, però amb arrels històriques profundes, catalana i democràtica alhora.

Aquella llei del 1994, però, permetia i regulava l'accés de membres de les forces armades espanyoles, així com de la guàrdia civil i la policia nacional, al cos de Mossos d'Esquadra. Malgrat que l'ERC i la ICV de l'època van oposar-s'hi amb esmenes, la majoria convergent imposà el seu criteri i avui més de 300 membres dels Mossos provenen de l'exèrcit, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, de manera que la meitat dels intendents actuals havien pertanyut a algun d'aquests cossos.

Avui no és estrany veure mossos amb polseres amb la bandera espanyola al canell o dirigents sindicals del cos policial propers a Cs o a un altre grup ultra com ara Vox. Hi ha, doncs, dues tradicions, que potser es reflectien també en les imatges del dia 29: mentre hi havia agents que no tenien res a envejar a alguns cafres de l'1 d'octubre, repartint estopa ben de gust, d'altres van procurar abstenir-se'n, com pot veure's a les imatges.


Així les coses, crec que és un error la consigna de "Mossos, forces d'ocupació", primer perquè no és cert i, en segon lloc, perquè sembla poc intel·ligent posar-se en contra d'un col·lectiu a l'interior del qual no són pocs els membres que estan per la causa. D'altra banda, se suposa que la República Catalana bé haurà de comptar amb el seu propi cos de policia, si no és que aspirem a ser l'únic estat independent del món sense forces policials, ara que n'hi ha que sostenen que tampoc hem de disposar d'una estructura nacional de defensa.

Dit això, és cert que hi ha una llarga llista de desencerts en la gestió de la policia catalana, començant per no atendre determinades mesures de caràcter laboral i professional, algunes de les quals són tant assumibles com necessàries, així com canvis desconcertants en l'organigrama recent de responsabilitats dintre del cos. Cap govern del món, pel que fa a dissabte, no hauria autoritzat que desfilés pel centre de la capital nacional un col·lectiu que s'enorgullia d'haver estomacat la població per entremig de la qual pretenia desfilar. Ja fa anys que, per cert, cada 12 d'octubre les manifestacions feixistes es treuen del centre i s'envien a Montjuïc, on poden cantar tranquil·lament el Cara el sol, exhibir tatuatges nazis o fer salutacions feixistes a cor què vols, com es va poder veure dissabte passat.

Separant la manifestació de repartidors de llenya professionals de l'antifeixista, només per un cordó policial -qui va decidir aquella mesura?-, no és estrany que, vivint el que vivim d'un any ençà, hi hagués joves de sang calenta que intentessin respondre la provocació tot esberlant el cordó policial. Però no s'entén la resposta posterior dels Mossos colpejant innecessàriament manifestants quan tot s'havia acabat, intervenint dilluns a Via Laietana quan la gent ja se n'anava, o bé en l'operatiu policial davant del Parlament, o negant unes càrregues que tothom havia vist, com si es tractés d'un ministre de l'Interior espanyol qualsevol.

No em puc estar de dir que hi ha hagut imatges d'aquests dies que no m'han agradat gens, ni per part de Mossos, ni per part de manifestants. Batusses i cops entre policia catalana i independentistes catalans és un regal massa gratuït per servir-lo en safata d'or als nostres enemics i permetre que s'acabi així el discurs tradicional que la violència sempre era absent de tota manifestació independentista. Ara ja no ho podem dir. No han fet, doncs, cap favor a la causa, al contrari. Però el nivell de fogositat dels manifestants autòctons que hem vist queda, francament, molt per sota de les manifestacions a la pacífica Suècia, la seriosa Alemanya o la republicana França, on sí que pot parlar-se, sense embuts, de violència.

Per més que a mi, personalment, com a ciutadà, no m'agradessin certes imatges, la porta del Parlament va rebre un nombre infinitament inferior d'adhesius que els que van cobrir els dos vehicles de la Guàrdia Civil, aparcats davant del departament d'Economia, el setembre de l'any passat. I l'intent d'assalt-assalt de debò és el que van fer manifestants unionistes el 29 d'octubre del 2017, alçant les tanques protectores del Palau de la Generalitat. No podem fer, doncs, regals innecessaris a l'enemic, però tampoc no hem d'assumir ni el seu llenguatge, ni la seva visió dels fets, perquè sempre, sempre, aniran en contra dels nostres interessos. En fi, en un procés d'independència, quan va de debò, les dues carteres més importants, més potents, més delicades i que requereixen els responsables més ben preparats per a aquesta comesa són Interior i Exteriors. Doncs, això.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
05/12/2018

Aquell 6 de desembre

28/11/2018

Gibraltar, com sempre

21/11/2018

Unitat de destí ferroviari en l’universal

14/11/2018

Una mica d’ordre, sisplau

07/11/2018

El gran buit

31/10/2018

Brasil, la samba ultra

24/10/2018

L’altre Saladrigas

17/10/2018

La revolució pendent

10/10/2018

Recordant Llompart

03/10/2018

Va de Mossos

Participació